Tinc més o menys clara la raó de la rellevància de “Casa de muñecas” de Henrik Ibsen dins l’evolució de la literatura contemporània. És un text d’aquells que s’han de llegir, igual que el Botafumeiro s’ha de visitar i la Gioconda s’ha de veure. Com el Botafumeiro, però, un cop vista la seva originalitat i barroquisme, un ja no sap què més dir-ne. Com la Gioconda, una vegada percebut l’hàlit de misteri que l’envolta, un no deixa de pensar com n’és de petita i aparentment irrellevant i no pot evitar preguntar-se si no deu haver-hi dotzenes de retrats similars, que han tingut menys sort, quan van repartir-se els números finits d’obres mestres de l’art occidental.

“Casa de muñecas” és una peça curta i senzilla. Com a obra teatral, em costa endinsar-m’hi. Com a lector, el trobo un gènere poc immersiu i relativament forçat. Les acotacions, la distància, la manca de perspectiva sobre el que pensen i senten els personatges, la falta d’una veu narradora, fan que resulti complicat construir històries en format teatral. Almenys, per ser llegides.

L’estructura és clàssica i els personatges d’Ibsen es mostren simples i poc definits. Tenim tres homes i dues dones, diametralment oposats. Els homes són Helmer (Torvald), Krogstad i el Dr. Rank. Les dones són Nora i Cristina (Linde). La Nora és el personatge central de l’obra i el que atreu totes les mirades. Em recorda la Irene de “Por”, de Stefan Zweig. Cristina, la seva amiga, tot i tenir un rol menor, és igualment un personatge que se surt del que s’espera, dels rols femenins clàssics, segurament més i tot que la mateixa Nora.

Mentrestant, els homes responen a estereotips més clàssics: Helmer, el marit de la Nora, la tracta amb una superioritat i condescendència ofensiva. Com si Nora fos, realment, un ocellet de la seva col·lecció. S’hi refereix constantment així, anomenant-la alosa. Algunes de les portades que he vist d’altres edicions juguen precisament amb el símil de la gàbia d’ocells. El Krogstad és un antagonista forçat. És l’amenaça que trenca l’equilibri. Però no és, ni molt menys, més culpable que Helmer. Krogstad és una víctima ferida. Quan amenaça, el que fa no és ferir, sinó descobrir l’autèntica naturalesa desagraïda i superba de Helmer. El Dr. Rank juga un rol encara més miserable: és un amic de Helmer que, tot i això, no dubta en declarar-se a la Nora per aconseguir els seus favors.

La història que presenta Ibsen és també senzilla. Temps enrere, Helmer va estar molt malalt. Els metges van recomanar un viatge al Sud. A Itàlia. La Nora va procurar els diners pel seu compte. Per aconseguir-los, va haver d’enganyar i endeutar-se. Cap dels mascles ‘alfa’ de la seva vida ho podien saber. Va aconseguir-ho, van viatjar i el Helmer es va curar.

Ara, el passat retorna. [Spoiler’s alert]. Krogstad, el prestamista, li demana una contraprestació que ella no aconsegueix. Tampoc vol acceptar l’ajut de Rank, perquè el que demana a canvi és més del que ella vol donar. Nora intenta esquivar l’amenaça, però no ho aconsegueix. Quan la veritat surt a la llum, és Helmer qui acaba més exposat, més cruament a la vista. Esclata de ràbia, crueltat i ingratitud. De seguida, però, la Cristina aconsegueix solucionar-ho. L’amenaça es dilueix. Helmer converteix la seva indignació en quelcom que ell considera magnanimitat, perdó i amor. Però no deixa de ser una mostra encara més flagrant de supèrbia i menyspreu cap a la Nora, que, si accepta el perdó, podrà retornar a la seva vida d’alosa tancada en una gàbia d’or. És aleshores quan, en un cop de guió final, Nora es rebel·la i l’abandona. La seva veu canvia. La seva força es multiplica. I en la seva emancipació, renunciant als rols d’esposa i mare, reconquereix el paper d’ésser humà. De dona independent. D’heroïna. I en tres pàgines, Nora ascendeix a l’Olimp de les Giocondes de la literatura occidental.