Continuen caient-me a les mans, aparentment de forma accidental, llibres al voltant de la guerra civil espanyola i la postguerra. Aquest cop, després d’una passejada lànguida pels prestatges físics i virtuals, he atacat “Soldados de Salamina”, de Javier Cercas.
Feia un punt de mandra, ho reconec. Tinc presents algunes imatges de l’adaptació cinematogràfica que en fa el David Trueba, protagonitzades per una Ariadna Gil grisa i vaporosa. “És molt bonic, no?”, em deien fa un parell de dies, quan vaig respondre a la pregunta “Què estàs llegint?”. I em va fer dubtar. “Bonic?”. No, bonic no és. Potser bonica era la pel·lícula, però tampoc la recordo precisament així. La tornaré a veure, un dia d’aquests, perquè diria que tenen poc a veure, llibre i pel·lícula, en aquest cas.
L’argument central del llibre és relativament senzill. Vet aquí el Santuari del Collell, a la Garrotxa. Les agonitzants forces republicanes, fugint camí de França, arrosseguen amb ells un grup de presoners. Abans del següent moviment, allà mateix, fan un afusellament massiu, desendreçat i tumultuós. Un parell dels presoners se salven de miracle. O no tant, perquè els afusellaments massius, desendreçats i tumultuosos ja ho deuen tenir, això de ser poc precisos. Dos se salven. Fugen bosc endins. Envoltats de confusió i boira. Un d’ells és un tal Rafael Sánchez Mazas, prohom del falangisme. Uns dies després, colpejat, famèlic, ferit i mig cec, es troba de cara amb la punta del fusell d’un milicià. El milicià, però, el deixa anar. Li perdona la vida. Continua vagarejant pel bosc fins que el troben uns garrotxins, republicans per defecte, i l’emparen. L’amaguen i l’ajuden fins que arriba l’exèrcit feixista i Sánchez Mazas pot tornar amb els seus.
El que passa és que aquest no és el llibre que fa Cercas. Cercas fa un llibre sobre que li va passar a Cercas quan va intentar escriure aquest llibre i no va saber. I el que surt no és “bonic”. Tampoc és “lleig”. No li sé posar un qualificatiu estètic. És estrany. És interessant. És original. És inconnex. És distant.
Cercas, de fet, fa tres llibres en un de sol. Estan lligats, evidentment, però són tres coses diferents. La primera part ens presenta un periodista que va voler ser escriptor. Quan va ser escriptor va voler tornar a ser periodista. I quan va tornar a ser periodista, va trobar una història prou bona com per plantejar-se tornar a ser escriptor. Aquí coneixem la història principal, descobrim la història com la descobreix Cercas. La vivim amb la cautela que la viu ell. Vivim el dubte que li suposa dedicar interès a un dels herois de falangisme.
El segon llibre és on es desenvolupa l’argument central. Vivim l’epopeia de Sánchez Mazas. Veiem com en tenen cura els “amics del bosc”, de forma tan humanitària com interessada. Tots saben qui és i el valor que té. Tots saben que és millor ajudar-lo que executar-lo, malgrat sigui un dels responsables de la guerra més sanguinària i salvatge que hagin viscut mai. Més enllà de les seves peripècies pel bosc, però, més interessant em resulta l’aproximació que fa Cercas a la figura de Sánchez Mazas i el falangisme espanyol. Sánchez Mazas va ser escriptor, intel·lectual, ideòleg, ministre i finalment, milionari. Com a escriptor, Cercas el qualifica de “bon escriptor menor”. Com a ministre, ho fou poc i malament. La seva rellevància és la més contradictòria: la d’ideòleg. Amb José Antonio, passa per ser el principal bastió intel·lectual i propagandístic de la Falange.
I aquí és on la novel·la toca l’assaig periodístic. Cercas va una breu aproximació històrica al fenomen falangista. El falangisme és nostàlgia. Sánchez Mazas és un nostàlgic que viu a Itàlia els anys clau de l’ascens al poder de Mussolini. El falangisme romàntic, com a teoria social transformadora, és un corpus ideològic paral·lel al comunisme. Pretén l’obtenció del poder per via de la força. S’oposa a la fluixesa moral del capitalisme i els tous assajos de democràcia parlamentària, corruptes i tutelats, que fracassen a l’Europa contemporània. I s’oposa al desordre que proposen anarquistes i comunistes. El falangisme és l’aliatge messetario que passa, amb més pena que glòria, per les comtesses electorals dels anys 30. I, de forma relativament inesperada, és instrumentalitzat com el corpus simbòlic que d’un cop d’estat i una rebel·lió militar on les forces tradicionals de les oligarquies espanyoles passarien comptes i sembrarien venjativament la península de cadàvers. I els falangistes hi assistirien desencantats, silenciosos i obsequiosos, com Sánchez Mazas.
El tercer llibre es connecta amb el primer. Tornem a Cercas com a protagonista. Però ara l’acompanyen dos personatges meravellosos. Primer, Bolaño. Bolaño-Bolaño. Desproveït dels seus detectius salvatges, nu de ploma, apareix com un exiliat trist, solitari i crepuscular. Ajudarà Cercas a trobar el cop de gràcia pel llibre. De les seves converses surten algunes de les frases més enginyoses del llibre, sobre la figura de l’escriptor, la funció de l’escriptura i els cops de sort que ho acaben manegant, poc o molt, tot plegat. Bolaño apunta a Cercas en la direcció de Miralles. Cercas sospitarà, fonamentadament, que aquest tal Miralles és el milicià que li perdonà la vida a Sánchez Mazas. És el ‘clic’ que creia que necessitava per acabar el llibre. Cercas detalla la biografia de Miralles. Se sent en deute amb ell. No com a milicià, sinó per la seva participació en la campanya africana i després en la campanya europea de la Segona Guerra Mundial. Per ser un d’aquell grapats de soldats que havien de salvar la civilització. I ara es podreix a una residència, esperant la mort.
Cercas vol cloure el llibre amb una mena d’al·legat a la memòria dels derrotats, dels herois anònims i de les víctimes oblidades de tots aquells conflictes. El llibre és el seu homenatge. La seva forma d’assegurar-se que no seran oblidats. Que Miralles viurà per sempre, convertit en un soldat de Salamina. La literatura com a redempció, no només de l’autor, sinó, aquest cop, també dels seus personatges. Personalment, aquesta vehemència final em sembla forçada. Els personatges que van desfilant pel llibre, més enllà de Bolaño, em resulten distants i poc empàtics. Però el resultat final, el balanç d’aquests tres llibres encaixats, és original i interessant. Bonic? No, segurament bonic, no.
