Les novel·les de Joan Carreras transiten per carreteres secundàries. Almenys, ho fan aquesta i l’altra que he llegit, L’àguila negra. Els seus protagonistes són tan propers, tan abastables i tan quotidians, que difícilment poden ser considerats herois de res. Les seves trames s’escriuen en minúscules, sense estridències. Fins i tot els cops d’efecte que dibuixa, es presenten esmorteïts i diluïts dins un estil narratiu distant, descriptiu i desapassionat.
Carretera secundària comença com una novel·la costumista. Un home que d’uns 80 anys i un fill que ha travessat els 50 es troben per passar un cap de setmana a un poble qualsevol. La trobada permet Carreras traçar el caràcter de tots dos personatges i dibuixar el passat del Jonàs, el protagonista, a cops de brotxa. La trobada sembra els elements del que, a la segona meitat del llibre, es converteix en un discret misteri. Sí, la carretera secundària fa un revol i avança vorejant les ombres d’un thriller pausat, on la trama a penes arriba a desplaçar el que segueix sent, malgrat tot, una novel·la de personatges.
M’agrada com Carreras aconsegueix fer desfilar els personatges pel llibre amb naturalitat. El pare deixa lloc al germà petit del Jonàs, un yuppie dinàmic, que serveix de contrast al protagonista. És la segona parella de ball del Jonàs. Tant pare com germà serveixen per mostrar-nos un Jonàs quotidià, insegur, blindat, solitari, gris i extremadament real. Al final de llibre, ja amb poc espai, per desenvolupar-ho, és l’Andreu, el fill del Jonàs, qui serveix de tercer contrast. Son pare el contrasta amb el passat. Son germà, amb el present. Son fill, amb el futur. Tres autopistes abandonades per Jonàs, que ha conduït sempre, discretament, per carreteres secundàries i solitàries.
