De Joan Carreras he llegit novel·les relativament estàndard. Tant Carretera secundària com L’Àguila negra són històries explicades amb cura i detall. Els seus personatges em resulten realistes i distants, com els homes desconeguts que podria creuar-me a la sortida d’un partit de futbol de l’Europa o la gent que compra broques al Servicio Estación.
Torno a casa, en canvi, és una altra cosa. Des que l’obres ja perceps que Carreras ha volgut provar quelcom diferent. Les poc més de 100 pàgines de gramatge robust que li ha editat Proa estan plenes d’espai en blanc. Dins d’aquesta clariana de tinta, brollen pensaments, idees i imatges absurdes. Són petites llamatades que ens orienten en la foscor. Conjunts que de vegades no passen de les 6 o 7 línies. Illes de text en stop-motion que van descosint un drama ràpidament reconeixible.
A “Torno a casa” en @janquim ens agafa de la mà i ens du de viatge per l’últim somni d’un moribund. Com si fos una pel·lícula de David Lynch, un seguit de figures fantasmagòriques es creuen amb el protagonista apareixent i apagant-se sense cap lògica. Bruixots, nimfes, pastors sense ramat, animals que parlen i homes que callen van desfilant davant el camí d’aquest home condemnat.
Entre les bellumes, però, Joan Carreras deixa un rastre d’engrunes de pa. El novel·lista curós i detallat no pot deixar-nos en la foscos (s’agraeix). El rastre ens porta a l’explicació racional, al que està passant de debò. La primera engruna és una goteta de sang a l’orina. Des d’aquí, recollim fil i trobem el recompte intermitent dels pensaments, les paraules maleïdament tècniques i la inexorable pendent avall d’algú que mor de càncer. Es pot dir, càncer. Es pot dir fins i tot tres cops: càncer, càncer, càncer.
Què hi ha rere el relat? És un homenatge que fa l’autor a algú proper? Hi surt ell mateix, acomiadant-se del moribund, fent de fill? Hi és, ell, a la sala on l’home té aquest últim somni, induït pel còctel químic que, matant-lo, l’ha de perdonar la vida? Són preguntes indiscretes que un lector tafaner segurament no pot evitar fer-se, perquè som així de morbosos.
Carreras ha fet una peça literària que manté un equilibri difícil entre la versemblança i la fantasia onírica, entre el drama i el respecte. I ho ha recobert tot d’una forma bella i dura, amb pocs efectismes, cap excès i cap llàgrima. Només la destil·lació pura d’un últim comiat, des del punt de vista de qui se’n va. Una petita joia.
