Si aquestes quatre línies tortes busquessin un titular per a algun petit periòdic, el títol de la ressenya podria ser, fàcilment, “El millor Irving dels últims anys”. Sóc un disciplinat lector d’Irvings i reconec que darrerament cada nova novel·la em feia més mandra, des que vaig patir ‘Fins que et trobi’. Aquest Twisted River havia quedat per llegir, mig oblidat. A més, l’Anna l’havia abandonat abans de la pàgina 50. Així doncs, el vaig agafar per acompanyar les festes de Nadal, amb molta cautela.
És cert que la temàtica de la que parteix i que recorre el llibre com a referent, és tan friqui com moltes de les que li agrada triar a l’autor. Aquest cop són les explotacions forestals del Nord de la costa Est. Una indústria de la fusta encara gairebé artesanal, bruta, dura i perillosa, que serveix de context, excusa i rerefons estàtic per a tota la novel·la. Els personatges clau de la novel·la parteixen d’aquest context: Danny, el nen protagonista; Dominic, son pare, el cuiner coix; Ketchum, el llenyataire que fa de veu en off constant durant tota la novel·la i la seva troballa més entranyable.
A Twisted River, aquests tres personatges protagonitzen una situació absurda, tragicòmica, com tants cops ha imaginat i descrit Irving a les seves històries. Una situació que serveix de detonant per a una road novel de llarg recorregut, que travessa mig continent i 50 anys de la seva història. Els secundaris van complementant, acolorint i contrastant l’evolució de tots tres personatges. Això ho fa tan bé, Irving: el creixement, la transformació subtil i lenta dels seus personatges és, per a mi, el seu punt més fort. És l’esquelet dels seus llibres. Un esquelet que després es cobreix del múscul de la trama i de la pell d’uns escenaris sempre semblants, sempre recurrents: New Hampshire, Iowa, Canadà, Boston…
Probablement Irving mai tornarà a escriure un Owen Meany. Però la major part dels novel·listes mai seran capaços d’escriure ni tan sols un Twisted River.
