Em costa formar-me una opinió sòlida del The 158-pound marriage (traduït amb el títol, més clarificador, però no tant poètic, de Doble pareja) de John Irving. El meu tretzè Irving millora el dotzè, Avenue of Mysteries, però sense exageracions. És un dels seus primers llibres i és curt -segurament el més curt de la seva obra- i té trossos foscos. Però alguns dels trets que hi apunta apareixeran després en les seves millors novel·les. Això compensa la estranyesa i la distància que em provoquen tots quatre personatges, amb els que no tinc cap cable per identificar-m’hi.
Comparat amb novel·les més recents, és un Irving més directe. Les llargues exploracions de personatges típiques d’Irving, aquí són més curtes, tot i que potser més denses. No es repeteix tant com en llibres posteriors. El seu estil aquí és més recarregat, més compacte. Però menys circular. Això fa que la lectura no avanci ràpid, que costi una mica de mastegar, que algunes construccions i el lèxic siguin més exigents. Però, almenys, com a contrapartida, aquest cop no és una monografia sobre qualsevol dels submóns en què acostuma a submergir-nos (manipuladors de fusta, tatuadors, organistes, etc.).
El “The 158-pound marriage” és la història de dos matrimonis (doble pareja) que decideixen tenir una aventura entre ells. Un ménage a quatre. D’una banda tenim al narrador -del que no arribem a conèixer-ne el nom- i la seva dona, l’Utch. D’una altra banda, l’Edith i el Severin. Les biografies de l’Utch i del Severin són rebuscades, pintoresques i exòtiques. Ambdós són austríacs. Una és adoptada per un soldat soviètic després del final de la II Guerra Mundial. L’altre és el fill d’un pintor i una model i es converteix en el veritable centre de la història, el més magnètic i llunàtic de tots plegats. El Severin és un personatge digne d’Irving.
L’evolució de les dues parelles creuades i de les dues parelles originals és interessant. Avança a empentes, però avança identificant cada personatge i les seves pors, inèrcies i febleses. Els dos matrimonis originals es tensen i pateixen per la nova relació. Les noves parelles creuades adopten un ritme propi. Els dos nord-americans (el narrador i l’Edith) són personatges dependents, avorrits i burgesos. Els dos austríacs, en canvi, són estranys, imprevisibles i abassegadors. Els capítols finals ens porten a un desenllaç agre i previsible, relativament moralitzador.
Al final, sensacions ambivalents. Diria que és un llibre només per a seguidors incondicionals d’Irving. No és dels pitjors, és cert. Però segueix a anys llum dels que són bons de debò. O, almenys, de com els recordo.
