Llegir adoradors de clàssics, com Milena Busquets o Enrique Vila-Matas, fa que de tant en tant n’agafi algun, d’autor clàssic. Alguna gran figura de la Literatura en majúscules. Un d’aquells que sempre sospito que no he sabut llegir prou bé, que no he estat a l’alçada, que no estava prou atent o era prou capaç de valorar el talent superior dels grans noms i cognoms de la història de les lletres. Per això vaig agafar un Steinbeck. Per això vaig triar Tortilla Flat.

Tortilla Flat és una novel·la curta i simple. Relata les anades i vingudes d’un grup de estatunidencs d’arrel mexicana, situats a la zona de Tortilla Flat, a la ciutat de Monterey.  El grup s’articula al voltant del Danny i de la casa que hereta inesperadament, on s’acaramullen ell i una colla d’amics. Els capítols són una successió de fets petits, quotidians, on el Danny i els seus amics empenyen els dies amb monotonia i vagància, assaborint matins lents i assolellats i vespres llargs i clònics. Les converses quotidianes reflecteixen la moralitat flexible i les preocupacions suaus, lleugeres, d’unes persones i una societat que viu exclusivament el present. Dia a dia, pàgina a pàgina, Steinbeck composa una oda romàntica a l’amistat, la companyonia i la simplicitat.

Personalment, em costa valorar la novel·la sense pensar en la successió d’estereotips i l’infantilisme exagerat que Steinbeck projecta als seus personatges, als paisanos. El Danny i els seus amics són incorregibles. Es comporten com a nens petits. Amb tota la seva bonhomia, és clar. Però també amb la seva indubtable inferioritat. Els paisanos de Tortilla Flat són esclaus del vi, de la ganduleria i d’un caràcter festiu i bulliciós que els du inevitablement a la delinqüència i les baralles. Tot els ho perdona, Steinbeck, que se’ls mira i els descriu com si hagués basat la novel·la en l’observació d’una gàbia de ximpanzés del zoo.

I és que aquests paisanos d’Steinbeck són com micos. Com nens. Saben divertir-se. No els fa res no menjar o dormir al terra. No els fa res ser pobres. Només cobegen riqueses si serveixen per comprar vi o si és per solucionar cavallerosament alguna situació que se’ls presenta com a una obligació moral d’alguna manera. Són pillos. Són poca-soltes. Són adorables i insuportables alhora. Els estereotips són monolítics i exagerats i contenen un determinisme ètnic que ni tan sols l’excusa de considerar-ho només literatura, o els vuitanta anys de distància temporal, poden camuflar.

Però és literatura, i no antropologia. I caldria separar la literatura de la realitat que tan etnocèntricament descriu. Caldria fer-ho com ho faig amb Houellebecq, on no em costa separar la seva habitual pàtina de misantropia, racisme i misogínia. El problema és que aquí, pel meu gust, tampoc la literatura ho compensa. Perquè m’ha semblat estar llegint una novel·la de cavalleria, o del Lazarillo, o de Huckelbery Finn, o dels personatges també pintorescos, infantils i monodimensionals del poble de Mariposa.

Això em porta a preguntar-me fins a quin punt és la meva pròpia lectura, la que és excessivament presentista o està massa determinada pels registres literaris i mediàtics actuals. Si soc incapaç de trobar-li el suficient interès a grans títols literaris que tinguin més de setanta o cent anys, és perquè trio malament? O és la meva lectura, la que falla? Potser és que tinc el paladar literari atrofiat, després de veure massa sèries i de llegir massa Irving, massa Auster, massa Franzen o massa Rojals. Potser necessito que m’ho explicitin tot massa. Potser no estic preparat per assaborir la profunditat real dels personatges quan el seu patiment o les seves passions -altes i, sobretot, baixes- no s’expliquen detalladament. I, última conjectura: fins a quin punt això és només cosa meva, o és una tendència més generalitzada i inconfessa, ocultada només per l’esnobisme dels perpetus adoradors dels clàssics? Seguirem investigant. Seguirem especulant.