A una paradeta de llibres de segona mà vaig veure un llom que deia “Brasil”, de John Updike. Tenia pinta de novel·la. Com que jo mateix estic jugant a escriure una novel·la situada al Brasil, allò semblava més que una coincidència. Així que vaig decidir invertir-hi l’euro que en demanaven i dedicar-li un espai provisional a la meva llibreria. Ho vaig considerar “documentació”.
I així vaig començar a passar pàgines. Els primers capítols em van resultar especialment infantils. L’aproximació d’Updike al Brasil i a Rio semblava feta a base de tòpics i postals. En Tristão Raposo és un negre de les favelas de Rio. La Isabel Leme és una nena pija de barri ric. Noi coneix noia. Noi es folla noia. Noi i noia es declaren enamorats per sempre. Les famílies els separen i comença la crònica de la recuperació. Fins aquí, tot molt lineal. Però queden 150 pàgines per davant. I la història de superació del Tristão per recuperar-la, la fugida a l’interior del país, a les mines, a l’Amazonia i la progressiva transformació dels personatges va convertint una trama previsible i senzilla en un recorregut dens i sorprenent. Màgia, faula, encanteri i natura.
Tristão Raposo i Isabel Leme. Els protagonistes fan un camí interior sorprenent. La seva transformació s’explica amb paraules senzilles i a grans puntades. Tots dos parteixen de l’autoodi i acaben convertint-se en el seu propi invers, sense arribar a trobar-se al mig. La successió de paisatges que recorren, des de la platja de Copacabana fins a l’Amazonia, passant per São Paulo, l’interior miner o, especialment, una Brasília recent inaugurada són també superficials però valuoses per a algú com jo, en ple procés de rememoració del país. El balanç final, doncs, és positiu: el llibre aconsegueix enganxar-se als ulls i la memòria i sé que el recordaré durant molt temps.
