A vegades no em resulta fàcil explicar quina mena de llibres m’agraden. “Literatura de personatges”, dic, sense saber si s’entén el que vull dir. Ara, amb The Corrections (Les correccions), de Jonathan Franzen, tinc un exemple més per donar. Un dels millors, dels més canònics, possiblement.
Franzen construeix un univers dens i ric a partir d’una família nord-americana qualsevol. L’Alfred, l’Enid, el Gary, el Chip i la Denise són les cinc potes de la novel·la. Tot en ells resulta proper i familiar. Tots són protagonistes, corals i individuals. Cadascú d’ells amb prou intensitat i detall com per poder ser protagonistes de les seves pròpies novel·les. Però no funcionaria. No funcionaria perquè són qui són, en part, perquè ho són respecte als altres quatre.
L’Alfred és un home dur i egoista. Tancat i cruel. Però no massa. Suficient per ser peculiar, però no per no ser extraordinari. Està malalt i deprimit. Té pàrkinson i una creixent demència que s’accentua al llarg del llibre. Què li passa a una família quan qui l’ha empès, sovint despòticament, perd el cap i el control del seu cos?
L’Enid és una dona moralista i demandant. Considera que ha arribat a un punt de la vida, passats els setanta, que pot reclamar el que sempre se li ha negat, o mai s’ha atrevit a demanar. Nega la realitat. Nega la decrepitud del seu marit perquè si l’acceptés, la idea que s’ha fet d’aquesta última fase de la vida se li ensorra. Si l’Alfred sempre ha estat egoista, l’Enid s’hi ha tornat recentment.
El Gary és un home anorreat per les circumstàncies. El fill gran que poc a poc s’està convertint en son pare, al que potser menysprea encara més per això. El marit que és controlat per la seva dona i els seus propis fills, fins al punt d’haver-se convertit en un outsider dins la seva pròpia casa. El germà en qui els seus germans no poden confiar, perquè destil·la massa mala llet, perquè es pren a ell mateix massa seriosament.
El Chip havia de ser el fill rebel. El fill intel·lectual. Però les coses se li torcen a la Universitat i no sap com recuperar-se’n. Viu en una farsa a Nova York i després se’n va a viure una farsa encara més gran a Lituània. Protagonitza les escenes més ridícules del llibre. Produeix ridícul i angoixa. Però, d’alguna manera, l’Alfred i l’Enid sempre l’esperen. Inexplicablement, l’esperen. I quan, al final, efectivament, torna i esdevé el fill que els ajuda, es demostra que tenien raó, d’esperar-lo.
I la Denise. La Denise és la menys egoista de tots plegats. La més perduda. I la més conscient d’estar vivint una crisi. La Denise s’ha especialitzat en decebre sa mare, al llarg de la vida. Sense aquesta contradicció, segurament la Denise hagués pogut resoldre abans els seus problemes, la seva crisi. Però no, perquè forma part d’un tot. I s’hi sent obligada, vinculada, compromesa. És la que més s’estima son pare i la que viu amb més claredat i llàstima el seu procés. I pel camí, intenta tornar a reconstruir la seva vida salvada, en bona part, per la implicació del Chip.
Les Correccions és un llibre semblant a Un any i mig de la Sílvia Soler. I, alhora, és el seu invers. Si al llibre de la Sílvia Soler, tots brillen i tots somriuen i fins i tot quan s’enfaden o no els surten bé les coses, un no pot evitar resseguir-los amb un somriure, al llibre de Franzen tots els personatges són uns miserables. Són massa humans. Els veiem de massa prop. Com més a fons mirem, com més se’ns mostren els seus pensaments i les seves entranyes, més detestables i familiars ens resulten.
És cert que el llibre té trossos irregulars. Comença de forma espectacular. Els primers dos blocs són extraordinaris. Però després es perd una mica. Quan intenta recrear el curs de pensament de l’Alfred, especialment, és quan més difícil de llegir es torna. Potser perquè Franzen intenta reconstruir-hi el sistema de raonament d’una persona que l’està perdent. Malgrat tot, dins aquesta irregularitat, el llibre és un tot sòlid i convicent, una epopeia de personatges anònims dins una època que s’ha quedat sense certeses.
El millor personatge de Seinfeld és George Costanza. Fa riure perquè deixa veure l’egoisme més quotidià i proper que reconeixem en cadascú de nosaltres però no volem confessar. Els personatges de Franzen són tots una mica com el George Costanza. Sense el seu humor. Sense rialles de sitcom. Perquè la vida és una sitcom, però sense gags. I sense resolucions que ho deixen tot igual al final de cada capítol.
L’única pregunta que em queda, un cop acabat el llibre, és quin serà el pròxim Franzen que llegiré.
