Em sap greu dir que Un cor aixanti del Jordi Tomàs no m’ha agradat tan com m’agradaria que m’hagués agradat. És compromès, llegir-se el llibre d’un amic o un conegut. Venia d’una experiència recent força positiva, amb el Gente rara en situaciones comprometidas i la repetició de l’experiment no va resultar. De fet, “Un cor aixanti”, de Jordi Tomàs, va acabar convertint-se en una d’aquelles vegades en les que un llibre se’t fa bola. No el vols deixar, però cada cop que t’hi poses no pots avançar més d’una dotzena de pàgines sense que se t’acudeixi que probablement hauries d’estar fent una altra cosa. I el deixes. I després et fa mandra tornar a agafar-lo. I la cosa s’allarga. S’eternitza. I no vols agafar-ne un altre, perquè et sap greu i saps que significarà abandonar-lo… I passen els dies i les setmanes i ni avances ni l’apartes… Fins que sí, ho fas, el deixes de banda i n’obres un altre, amb una certa sensació de llàstima, vergonya i recança. Espero que a altres amics i coneguts els agradés més. Espero que simplement fos jo, que no el vaig llegir prou bé…
Fins on vaig mantenir-m’hi fidel, el llibre planteja una situació que tant al Jordi Tomàs com a mi ens pot resultar propera. A ell molt més, és clar: una investigadora a mig camí entre la musicologia i l’africanisme, es troba amb un tresor acadèmic. El tresor, vingut del Senegal, és una partitura aixanti inclassificable, que li suposa un repte documental, històric i, sobretot, personal. La partitura la porta a trencar esquemes: d’una banda, s’enfrontarà a aspectes desconeguts de la seva pròpia biografia; d’altra banda, haurà de superar els estereotips culturals i ètnics propis de la seva pròpia posició urbana, occidental i burgesa. Rere tot plegat, es dibuixarà la seva pròpia alteritat i, de pas, descobrirà que rere les pells negres que alhora tem i cobeja, s’hi amaga la bondat, l’holisme i tot un seguit d’atributs positius i bonics que, conjuntament, dibuixen al perfecte bon salvatge. És a dir, que, sota el meus ulls lector, segurament massa cínics, l’autor fuig d’un estereotip per caure en un altre.
Sigui com sigui, els estereotips mai han estat un problema per a la literatura. Al contrari: són una garantia. No obstant, potser hi ha estereotips que resulten més atractius a uns lectors que a uns altres. De totes formes, el ritme de la trama, el creuament d’històries passades i contemporànies, la connexió mística entre totes dues i, probablement, la meva pròpia manca d’atenció i cura a l’hora de llegir, van anar portant el llibre cada cop a moments més marginals fins a quedar, definitivament, al marge.
