Ser el títol d’una de les telenovel·les (a.k.a., culebrons) més populars de la meva infància i de la memòria col·lectiva no ajuda a ubicar la novel·la de Jorge Amado, Gabriela, cravo e canela, com un referent literari imprescindible. No obstant, les bones crítiques i valoracions, i la tranquil·litat dels primers dies de l’any em fan emprendre-la, encara que sigui amb prudència.
El primer que em sobta de l’obra és que la tal Gabriela no apareix per enlloc. Un no pot evitar visualitzar l’exuberància salvatge de la Sónia Braga fent-ne el paper i, no obstant, hauran de passar moltes pàgines perquè la vegem arribar. En comptes d’aquesta presència -anunciada al títol, però absent de la narració- trobem l’autèntica protagonista de la novel·la, que no és una altra que la ciutat i la societat d’Ilhéus l’any 1925.
Ilhéus circa 1920 – Source Wikipedia Commons
Jorge Amado, tot i néixer a la veïna Itabuna l’any 1912, va viure a Ilhéus gran part de la seva infància i adolescència. En qualsevol cas, la relació entre Itabuna i Ilhéus és un altre dels vectors del llibre. Entre ambdues ciutats i les seves zones d’influència intermèdies a penes hi vivien 8.000 persones l’any 1892. En canvi, a l’any 1920, als arrels de la història de Gabriela, ja són més de 100.000. L’explosió de l’economia del cacau converteix Ilhéus en un imant d’una mena de febre de l’or de la qual Amado n’és testimoni directe.
Per mi, que Gabriela no sigui la història de la Gabriela és un dels punts forts de la novel·la. Gabriela és una pintura coral, polifònica, amb una trentena de personatges recurrents entre els quals, sí, destaquen la parella peculiar que formen dos outsiders com són el sirià Nacib i la mulata Gabriela. Entre tots, contribueixen donar color a una crònica costumista, ubicada amb molta precisió dins l’espai i el temps i segurament sobrecarregada de romanticisme i idealisme.
Només he llegit dues novel·les de Jorge Amado, Capitães da areia i Gabriela. Totes dues estan carregades de nostàlgia. La primera, publicada l’any 1937, amaga una mena de socialisme utòpic. Aquesta segona, vint-i-un anys posterior, desprèn un cert liberalisme acrític, amb una idea de progrés lineal decididament optimista. La Ilhéus del passat recent i del futur immediat xoquen en el moment històric que Amado tria per ubicar la trama.
Jorge Amado ens situa entre dues collites de cacau, la de 1924 i la de 1925. El cacau és l’element dinamitzador de l’economia de la zona d’Ilhéus. Ha fet que quedessin obsoletes les plantacions de cafè. Ha atret milers i milers de persones. Ha consolidat fortunes construïdes a cop de violència i ha establert una casta de “coronéis do cacau” que només tenen de militar el fet d’haver-se enriquit a base de matar, robar i sobreviure. Però els temps canvien, celebra Amado. La Ilhéus dels coronéis ha de deixar pas a una societat més il·lustrada i civilitzada. Els coronéis es reciclaran o quedaran una mica al marge, gaudint de les seves riqueses, però amb un paper secundari. La nova Ilhéus dels comerciants i exportadors necessita un port com Déu mana, per poder fer exportació directa i no haver de passar pels ports de Salvador de Bahia. Aquí enfila la trama Jorge Amado, al voltant de la necessitat de reformar el petit port local perquè els vaixells estrangers hi puguin entrar directament. Els coronéis, encapçalats per la figura del cacic local, el coronel Bastos, no volen obrir la mà. Però la burgesia comerciant, liderats per Mundinho Falcão, tenen un programa i una ideologia diferent. Si els coronéis representen l’edat mitjana, les relacions de vassallatge i una visió masclista pròpia del Vell Testament, els exportadors són la imatge de la burgesia comerciant, del liberalisme sense més control que la bona fe i la propina, amb una visió igualment masclista, però una mica més moderna.
Aquí és on entra amb força la controvertida figura de la Gabriela i la seva relació amb Nacib. El Nacib és el propietari d’un dels bars del poble. Amado el presenta d’una forma amable i bondadosa. Em costa pensar que no el basés en alguna figura concreta de la seva infantesa. En Nacib, originari de Síria però més brasiler que la feijoada, treballa, però el que més li agrada és passejar entre taules, parlar amb els clients, fer partides de dames i backgammon (gamão) i fer una bona migdiada. Té cambrers i ajudants, als que explota com faria tothom. Va de putes, com faria tothom. Aquest Nacib és el nostre heroi. Una figura que Amado presenta amb cura i bondat, però que resulta mal d’entendre en una crònica de 500 pàgines escrita a finals dels cinquanta per una figura il·lustrada, políticament activa i molt vinculada al comunisme. El personatge del Nacib fa gràcia, però -crec- necessitava (com potser tots els personatges de la novel·la) una pàtina una mica més ombrívola.
I finalment, la Gabriela, una noia amb la pell de color canyella i d’olor a clau. Si la trama “gran” inicial del llibre té a veure amb el port d’Ilhéus i l’obra per la seva “barra”, la trama “petita” és el petit drama del Nacib, que d’un dia per l’altre, es queda sense cuinera. Després de molt buscar, troba la Gabriela, que està arribant a Ilhéus com altres centenars de miserables que venen de qualsevol lloc. La troba al “mercat d’esclaus” i, arrufant el nas, la contracta de cuinera, criada i el que faci falta. Just abans, Amado ja ens ha presentat Gabriela com una noia completament aliena als estàndards de les relacions sexuals i de parella. No és que hi estigui en contra: és que els ignora. No té cap problema en follar amb qui li vingui de gust. El sexe per a ella és quelcom bonic de la vida, com menjar, ballar o riure. Ho fa (tot) sense malícia, cap sentit tàctic ni cap interès més enllà del plaer del moment.
Nacib se l’endú a casa, bruta i llardosa. Però quan es fa neta, oh meravella, sorgeix d’entre la ronya, una figura magnífica. Amado no s’estalvia adjectius per presentar-nos Gabriela com una criatura absolutament extraordinària, una autèntica marciana. La millor amant, la millor cuinera, la més bonica, la més alegra, la que menys demana, la que no vol res ni s’atura davant de res… Gabriela, criada, santa i puta, donant forma al somni humit de tots els mascles d’Ilhéus i més enllà. Gabriela és una versió de pornografia softcore del bon salvatge de Rousseau. Normal que tota la ciutat la cobegi. Normal que tothom li toqui el cul i li demani favors. Normal que tots la vulguin de rapariga (amant). I, atesa la seva manca de moralitat, Gabriela es deixa fer. Ho gaudeix. És feliç entre tantes atencions. Nacib, encès de gelosia, decideix casar-se amb Gabriela. Domesticar-la. Però quan Nacib la vol educar, el seu Pigmalió surt malament. La Gabriela tolera i obeeix perquè no vol ofendre’l, perquè seu Nacib é tão bom, perquè és el seu mosso bonito, però hi ha un punt que fa ‘crack’: quan ja no s’ho passa bé. Sense cap malícia (com sempre), se’n va al llit amb qualsevol altre, sense cap càrrega de culpa.
Estic allargant massa el resum i no té massa més. Com qualsevol comèdia romàntica ideada des del paradigma masculinocèntric, l’honor de Nacib se salva i després d’un procés de redempció, la parella es refarà, ara ja en els termes de Gabriela: seguirà sent seva, seguirà sent lliure i tornarà al seu rol de criada, santa i amant exclusiva. La història de Nacib i Gabriela és feliç en aparença. Amado la tanca amb un happy end que (em) fa pudor de resclosit i de caspós, com si fos una pel·lícula de Paco Martínez Soria.
A nivell d’estil i ritme narratiu, Gabriela, cravo e canela, no té cap pretensió. Amado vol viatjar als anys 20, però potser no calia tancar-se en un registre literari tan simple, amb unes caracteritzacions tan lineals. La novel·la transcorre de situació en situació, d’anècdota en anècdota, amb un estil que recorda la novel·la realista del segle XIX. Sí, potser era fruita del temps. Potser m’ho estic mirant amb uns ulls massa presentistes. Potser tinc la mirada massa bruta, massa contaminada per personatges més foscos. Potser és -sovint ho penso- aquesta educació narrativa a què estem sotmesos els fills de Lost, on tots els personatges tenen dues o tres o quatre capes diferents, el que fa que ja mai més en tinguem prou amb novel·les com Gabriela.
Però, com a contrapunt a tot això, em quedo amb Ilhéus. Amb el meravellós retaule que pinta Amado i que sé que recordaré, d’aquesta ciutat i d’aquest temps. I, em quedo, també, per què no, amb aquests personatges estereotipats i superficials que, no obstant, funcionen i, inevitablement, acabes agraint i fent teus. Contradiccions de la lectura, no?
