Tot i que fa anys que el rondava, mai havia acabat d’encetar cap llibre de José Luis Sampedro. “La vieja sirena” porta pendent des de fa ni sé quan, però ha estat La sonrisa etrusca el que finalment me l’ha fet conèixer. I m’ha deixat una mica fred. Potser l’expectativa era massa alta o potser el llibre m’ha resultat massa aliè. El cas és que el tanco sense haver-hi acabat d’entrar-hi del tot, com si l’hagués llegit a distància.
“La sonrisa etrusca” és la metàfora que obre i tanca el llibre. En la primera escena, coneixement al Salvatore Roncone, un vell italià del Sud, assegut, fora de lloc, davant un sarcòfag etrusc, mentre espera son fill, que fa encàrrecs. El Salvatore observa la mirada complaguda, el gest satisfet, de les figures de l’escultura que corona el sarcòfag. Somriuen, sembla. Somriuen com si tot hagués acabat bé. Una bona forma d’ornamentar una tomba. Una bona forma d’acabar la vida.
En Salvatore està malalt. Un càncer aparentment intractable el té camí de la seva pròpia tomba. Abandona Roccasera (el nom fictici que Sampedro li posa al poble calabrès que podria ser qualsevol poble del Sud d’Itàlia) i s’instal·la a casa del seu fill, a l’enorme i grisa Milà. Allí es podrà avaluar millor la seva malaltia. En Salvatore hi arriba amb recança. Però de seguida que coneix al seu net, el Brunettino, tot canvia. D’una forma abrupta i exagerada.
Aquí tenim el nus del llibre de Sampedro. En Salvatore és un home dur, brutal, violent. Un mascle fet a l’antiga, despòtic i despietat. Un pastor criat a la muntanya que es torna partisà per defensar el poble i la regió dels alemanys i dels feixistes a la Segona Guerra Mundial. No per convicció política, sinó com a revenja personal. I després continuà sent un dels mascles alfa del poble, enfrontant-se a les elits i alineant-se amb els pastors i la gent senzilla. Un home que sempre ha estat inflexible, que no ha canviat mai… patirà una profunda transformació al llarg dels darrers mesos de la seva vida, gràcies al descobriment del nadó. Un nus, una catarsi, que, almenys a mi, em resulta exagerat.
“La sonrisa etrusca” és una oda a l’aprenentatge continu. A les ganes de viure. A esprémer al màxim cada minut. És una novel·la de contrastos, on tot s’explica per contraposició al seu contrari. El Nord contra el Sud. La ciutat contra el poble. Els oficis rurals contra les professions liberals. El mascle contra la femella. La duresa d’antuvi contra la feblesa d’avui. Sampedro abusa potser d’aquest maniqueisme, amb l’excusa, potser, de què és així com s’estructura el pensament del vell protagonista, que es veu confrontat amb un món nou quan està a punt d’abandonar-lo.
Reflexiono sobre la figura del Salvatore Roncone. Com deia al principi, em resulta una figura distant. Res més lluny del que jo podria ser o viure. Cap del seus instints, de les seves valenties, m’és propera. En aquesta història, jo seria el Renato, el seu fill pusil·lànime, que va marxar del poble per poder ser una anònima formigueta urbana. Potser per això em resulta tan distant, el llibre, perquè m’explica una vida heroica que mai podria ser meva i una transformació espiritual que en cap cas em resulta creïble.
Més enllà d’això, però, la història és tendra i bonica. Els personatges tenen força. Les relacions que estableixen són nítides i emotives. I la novel·la camina en línia recta i pas ferm cap al desenllaç que tenim anunciat des de la primera pàgina. El rostre del vell, ja transformat en Nonno, somrient estès sobre el seu propi sarcòfag etrusc.
