Segueixo ajustant comptes amb autors que he ignorat tota la vida. Aquest cop, la repassada als prestatges s’atura a la ‘M’. Al costat de l’enorme pila de Mendozas, hi ha tres Millás de l’Anna. Miro solapes i contraportades, trio El desorden de tu nombre de Juan José Millás i surto amb ell al balcó meravellós que okupem a Canet de Mar. Va. Provem Millás.
Les pàgines passen de pressa. El personatge principal de seguida rutlla. La història és simple i lineal. En Julio és un capullo que, malgrat ser el protagonista de la novel·la, ni pretén ni aconsegueix fer-se proper o simpàtic. No hi arribes a connectar en cap moment. És una tercera persona que et passa per davant i te la mires, fent el capullo. La Laura, la coprotagonista, és una mestressa de casa avorrida de la seva vida. Tots dos es desagraden i busquen formes de negar-ho i d’enganyar-se. Per això acaben junts. La passió i l’enamorament són impostats. El necessiten com es necessiten l’un a l’altra per pensar que encara poden canviar el decurs de les seves vides. Ell ha fet els 40 i ella els voreja. La midlife crisis pren forma en converses poc vives, descripcions grises i una atmosfera vulgar i acomodada. Es troben, es necessiten i es recolzen l’un en l’altre per seguir els seus camins de recerca individual. Si la novel·la avancés cent pàgines més, s’acabarien matant l’un a l’altre.
Millás no m’ha impressionat gaire. Potser no era una de les seves millors novel·les. Potser no li he sabut trobar el què. Simplement, les pàgines se m’han escolat ràpidament. Després de la digestió pesada del viatger metamòrfic del Calvino, Millás ha estat com un berenar lleuger. Com unes patates de bossa que passen sense que te n’adonis, mentre et prens una canya de cervesa pensant en una altra cosa. Això sí, si penso en les hores de feina que deu tenir un llibre aparentment tan senzill i com n’és de fàcil menysprear-lo amb 20 línies i una metàfora com la de la bossa de patates, acabo pensant que el capullo no és el Julio. El capullo sóc jo, que, com ell, utilitza la literatura per explorar altres jo possibles, perquè amb una vida per viure sembla que no n’hi hagi prou i un vulgui protagonitzar –exitosament, a més- tots els papers de l’auca.
