El confinament també és bon un moment per a les segones oportunitats. En aquest cas, la segona oportunitat és per a Juan José Millás, amb El orden alfabético, una novel·la àgil, amb una trama original i ben cosida que s’aixeca sobre el Julio, un personatge singular i memorable, que viu atrapat al llimbs entre la realitat i un món inventat.

La primera meitat del llibre se centra en els dies de convalescència del Julio. Té tretze anys, gairebé catorze i viu les seves enèsimes angines. La febre el porta a un món de fantasia estrany, anguniós, que podria sortir de la imaginació de Salvador Dalí o Tim Burton. Un món que es desfà, es deforma i es torna infernal. Un món, però, al que el Julio li agrada tornar perquè allí és on la noia que li agrada, la Laura, li fa cas. Tant s’hi val que el món s’enfonsi, quan tens tretze anys si pots arrambar-te a la noia que t’agrada, no? Mentrestant, el món que sí que s’enfonsa és el de la seva família, amb un pare que pateix l’agonia i mort del seu pare i una mare que mira com el got ja vessa i prepara la seva imminent fugida d’aquell matrimoni.

A la segona meitat, un Julio adult que treballa a un periòdic, acompanya l’agonia del seu propi pare de forma distant i insensible. Viu sol. Parla sol. Segueix vivint a cavall de dos mons. Fins i tot quan està amb algú real, hi barreja invencions i fantasies que potser ni tan sols ell mateix és capaç -o té la voluntat- de distingir. Ja no és per culpa de la febre, sinó el modus vivendi que ha triat per ell. La mare el va abandonar. La seva germana no va néixer. El món de fantasia on la Laura li feia cas també va desaparèixer. Van tornar els llibres i l’ordre alfabètic, però el món no va assolir la textura de realitat desitjable suficient.

El món al·legòric i fantasiós de la primera meitat del llibre neix com una anècdota o com una entremaliadura, quan els llibres comencen a volar. Volen els llibres, marxen i, poc després, es descomponen. Amb ells, comencen a desaparèixer algunes paraules. Quan l’absència de la paraula es tradueix en l’absència d’aquella mateixa realitat, la broma es converteix en un malson. Sense paraules que ordenin el món, el món s’ensorra. La realitat perd els substantius, els verbs, les lletres, els sons. Sense llengua, la humanitat es dilueix grotescament. Les persones perden tota humanitat, s’animalitzen i me’ls imagino com aiguaforts goyescos.

A la segona part, el món al·legòric és menys present. Vivim el present del Julio. No obstant, el present del Julio és un present relatiu. El viu en sordina, separat de la realitat per una capa boirosa. En algun moment, ell mateix confessa a algun interlocutor imaginari que aquella convalescència de vint-i-pico anys enrere el va deixar atrapat en una altra realitat. Que troba a faltar coses que mai van passar. Viu sempre dubtant d’un present que no té la certesa que sigui de fiar. Com sabem si el nostre llenguatge d’avui i el món que vivim no és, en realitat, només una resta, un fragment, de tot un llenguatge i un món que vam perdre, quan van volar les paraules que el designaven?

Hi ha un alt grau de recurrència, dins El orden alfabético. Els llibres, l’ordre, les paraules, la relació entre llenguatge i univers, entre realitat i narració, són els bumpers on la bola de Millás va rebotant, pàgina rere pàgina. Repeteix matxaconament figures, metàfores i referències d’una forma insistent, gairebé obsessiva, glossant el fil del pensament del Julio, que també és insistent, recurrent, amb un grau d’obsessió que sembla malaltís.

La segona oportunitat que li dono a Millás sembla també la segona oportunitat que li dona Millás al Julio i la Laura. Serà causalitat, que els dos personatges tinguin el mateix nom que els de “El desorden de tu nombre”, el meu primer -i anodí- Millás? Són els mateixos personatges, agafats deu anys abans? L’egoisme mig autista del Julio de trenta anys és la preqüela del gilipollisme que desprèn als quaranta, quan coneix la Laura adulta? És una tercera realitat? O una obsessió del propi Millás? Sigui com sigui, aquesta segona oportunitat em reconcilia amb Millás i li garanteix un llibre de desempat. Sense presses.