Vaig trobar el “Ella cuando estaba” del Juan Miguel Hernández -tot i que a mi em costa no dir-li Joan Miquel- a una paradeta de llibres de segona mà aquest passat Sant Jordi. Ell em va dir que seria mal de trobar, a les llibreries, així que vaig considerar que aquella casualitat era una troballa i vaig agafar-lo ràpidament. Uns dies després me’l signava “amb cordial simpatia literària”, que sona bé. “Ja em diràs què t’ha semblat”, ens acomiadàvem. Doncs ara ja podria dir-li. Tot i que no sabria ben bé per on començar.

Començaria per preguntar-li a què treu cap el títol. No li trobo cap sentit. “Ella cuando estaba”. Ella qui? Quan estava on? Si ja és un títol que no sona ni promet res en concret, un cop llegit, constato que tampoc sembla que encaixi realment amb res. O, com a mínim, jo no ho he sabut veure.

Tema i sinopsi? (SPOILER’S ALERT) Trobem sis personatge centrals. Luís, consultor. La seva ex-dona, l’Antonia. La filla de tots dos, la Paula. L’actual dona del Luís, la Carmen. La Raquel, companya de feina de la Carmen, que aviat sabrem que és l’amant del Luís. I el marit de la Raquel, el Juan, que també descobrirem que va estar enrotllat amb la Paula, la filla del Luis i l’Antonia. Posats així, tots juntets i apretadets, ja trobem la primera conclusió: estem davant d’una novel·la que podríem anomenar de “enredo”. Aquesta densitat emocional i relacionals ja ens posa clarament sobre la pista del tema de la novel·la: el caos sentimental. La vida contemporània, urbana, parcialment ociosa, sense referents sòlids ni regles rígides, han fet de l’hedonisme i l’egoisme els elements motors de les relacions de parella dels protagonistes. Res d’especial. Res d’estrany a gairebé qualsevol lector que pugui trobar-se amb aquest llibre a les mans.

L’estructura de la novel·la em recorda les obres de teatre de la Yasmina Reza. Trobem un escenari central tancat i un període de temps molt definit. El temps de la novel·la passa en poc menys de deu hores. El temps que va de la preparació d’un sopar a casa del Luís i la Carmen i quan se’n van dormir, exhaustos i destrossats. Dins la mateixa píndola temporal tenim escenaris complementaris, on els altres personatges orbiten. Però l’estructura és rodona, llisa i perfecta. Com li agrada al Joan Miquel, perquè també ho fa a Gente rara en situaciones comprometidas. Estructures rodones, que encaixen bé, llimades amb cura, per a que pugui saltar bé de les pàgines a les pantalles.

Els personatges són molt importants en una obra així. L’autor els aconsegueix diferenciar bé. Son inconfusibles. No se solapen. Estan ben traçats. Em costa connectar-hi, és cert. Potser és que no em sé alinear amb les seves lògiques de comportament. Sí que em resulten familiars, com a arquetips. Però actuen i pensen, especialment cap al final del llibre, amb un llenguatge i unes motivacions que em semblen massa superficials. Em costa creure que personatges tan cínics i falsos acabin tan desesperats per l’amor. Repetint una vegada i una altra que estan enamorats d’aquest o de l’altra. I que això ho aguanta tot. Que això ho detona tot. Que això ho perdona tot. Especialment els quatre personatges del sopar, que es declaren intensament enamorats quan es comporten com a sàtirs descreguts.

L’estil em resulta ambivalent. D’una banda, aconsegueix un objectiu important: el llibre és un “page turner”. Un no pararia. És ràpid. Van passant cosetes. El quadre es va pintant amb constants cops de pinzell ràpids i vigorosos. Els capítols són curts. Els diàlegs ho agilitzen. Però, alhora, hi ha un element del que, pel meu gust, l’autor abusa. La repetició constant de frases, d’expressions, contínuament encadenades. És un recurs interessant, atractiu, per reflectir el curs d’un pensament. Pensem així, suposo. Pensem a partir de frases que ens ressonen. I d’aquestes frases que ressonen anem traçant-ne ratlles, noves frases, que van i venen de la frase inicial. Està bé. És potent. És expressiu. Però n’abusa i es fa pesat. La frescor i l’efecte de proximitat amb el curs real dels pensaments que busca, s’acaba perdent per la reiteració del seu ús.

En resum, una història sòlida i sòrdida, propera i estranya, que funciona. Una novel·la solvent amb uns personatges familiars. Una obra rodona i llisa, compacta, fàcil de llegir però segurament difícil d’escriure.