Quan un té com un dels seus objectius vitals pendents escriure una novel·la, descobrir que tens algú proper, en una situació professional i vital semblant a la teva, que ho ha aconseguit, et genera una barreja d’enveja, curiositat i admiració. I tot això és capaç de generar-t’ho abans i tot d’obrir el llibre. L’autor de Gente rara en situaciones comprometidas, Joan Miquel Hernández –Juan Miguel Hernández, a la portada del llibre- treballa un parell de pisos damunt meu. Fa un horari semblant. Té més responsabilitats que jo. Té la família més crescuda i, per tant, imagino que li deixa més temps lliure. Però, sobretot, imagino, té un mètode. Té disciplina. S’organitza. I aconsegueix tres coses que em semblen, en aquests moments, tan envejables com llunyanes. A saber: (a) escriure un llibre; (b) que li publiquin; i (c) que el llibre sigui bo.
Perquè, sí, el llibre m’ha semblat bo. Molt bo, fins i tot. L’estructura està ben construïda, aconsegueix mantenir la tensió i acaba sorprenent-te. La trama avança de forma sostinguda, sense fer-se repetitiva o estancar-se. La caracterització dels llocs i els contextos està ben traçada, amb un protagonisme deliciós que formen part de la mateixa Barcelona que compartim. El món literari en el que s’emmarca l’argument em resulta atractiu. I els personatges, encara que jo, com a lector, no acabi de connectar amb ells i els vegi un pèl massa plans i prototípics, també evolucionen al llarg de la novel·la i aconsegueixen mantenir l’interès.
Tenir l’autor tan a mà, a més, feia injustificable no quedar amb ell per parlar-ne. En realitat, no volia parlar tant de llibre com de com s’ho feia per escriure. Temps després, descobriré que la ‘a’ (escriure un llibre) és més fàcil que la ‘b’ (que te’l publiquin) i, evidentment, que la ‘c’ (que sigui bo). Potser li hauria d’haver preguntat més per aquests dos últims aspectes, més que no pas pel primer.
