A tothom li agraden els focs d’artifici. Per això, el començament de “Antes del huracán” de Kiko Amat resulta tan seductor. De seguida vaig pensar que l’havia encertat triant-lo i que potser estava descobrint un autor del qual em faria un lector fidel.

Antes del huracán aterra a les mans del lector amb força. A un hospital psiquiàtric de Sant Boi, en Curro i en Plácido tenen una conversa espurnejant. Les expressions de seguida fan pensar en les primeres novel·les esbojarrades de Mendoza. Només hi faltava un doctor Sugranyes passant consulta i la trama d’algun crim absurd a l’horitzó. A falta de crim, en Curro i en Plácido especulen sobre fugir de l’hospital. Aviat també veiem que mentre que el Plácido és una caricatura de personatge, el que assumirà el protagonisme de debò és el Curro.

D’una revolada, la novel·la salta trenta-cinc anys enrere. Podem pensar que hem caigut abans del “huracán” que anuncia el títol. El Curro ja no és un pacient internat a un psiquiàtric sinó un nen de dotze anys. El nen ens és molt familiar. L’hem vist a mil pel·lícules, llibres i sèries. És el raret. Son germà l’esbatussa. Altres nens de l’escola també. No té més amics que un altre friqui com ell. Viu en un pis sòrdid, dins una família on cadascú mira d’entretenir la vida destrossant-se-la a la seva manera. L’atrezzo bull de referències mediàtiques, publicitàries i esportives de la meva pròpia infància. Pàgina 50. Què bé que he triat el llibre.

A partir d’aquí, però, la novel·la se m’embussa. Les descripcions de Sant Boi es fan repetitives. L’atmosfera reclosa i bruta no evoluciona i acaba embafant. El llenguatge altisonant dels dos bojos adults també s’estanca. La trama no pren cap direcció específica. La fuga és un pla poc realista. El “huracán” no arriba. Que el pare que s’ha tornat vigorèxic abans que s’inventés el terme tenia una aventura es veu venir de tan lluny que quan l’autor decideix fer-ho explícit gairebé ni calia. La figura grotesca de sa mare, sempre amb menjar-escombraries a la boca, ja es veu que acabarà en tragèdia. Pàgina 100. Crec que no l’he triat tan bé, aquest llibre.

A nivell d’estructura, Kiko Amat explica una història des de tres punts de vista. El més important, és el temps passat, original, on el Curro que té entre dotze i tretze anys, veu i viu el descarrilament de la seva família. Al costat d’aquest plànol narratiu, els altres dos tenen molt menys interès. N’hi ha un on veiem el Curro de vint-i-algun anys, fent birres a un bar. I el tercer on el Curro frega els cinquanta i està internat a un hospital psiquiàtric. Em fa una nosa especial el mig, el dels vint-i-pocs. No aporta absolutament res, més enllà de trencar el ritme narratiu. Sobre el paper, podia ser una bona idea. A la pràctica, alenteix la narració i, més enllà de l’ocurrència, sobra. Tinc claríssim que la meva editora m’ho hagués fet eliminar. L’altre punt de vista narratiu, el del psiquiàtric, té el seu interès perquè permet veure la història d’una manera més completa i complexa. No obstant, també crec que té massa protagonisme. O que es perd una mica, potser, en les historietes de la fuga, dels companys de psiquiàtric o la relació amb el Plácido. Almenys l’autor té la decència de no fer explícit que es tracta d’un amic imaginari dues-centes pàgines després d’haver-lo incorporat a la narració. No obstant, ell tros bo, el potent, és el punt de vista del Curro nen. Perquè és la crònica de l’enfonsament.

Això és, interpreto, el “huracán”. Eren una família normal. Estable dins la quotidianitat. Dos nens, feina, amics… Però quelcom es desafina. Una pudor ho impregna tot i ningú sap d’on surt ni quan ha començat. El Curro és raret. El germà, el Richard, un capullo. El pare dimiteix de la família. La mare es deixa fins al punt de convertir-se en un globus aerostàtic. Qui en té la culpa? Com més va, més raret és un, més capullo l’altre, més egoista el tercer i més monstruosa la quarta. La mirada de l’autor se centra en el fill petit, el Curro. Ell no en té la culpa. Ningú la té. La vida se’n va a la merda. Els adults perden els papers. El Richard neda fins a escapolir-se’n. El pare haurà de morir i renéixer. La mare es destrossa pel camí. I el Curro queda malmès per tota la vida. El component de la malaltia mental, tan present en el Curro, és una ombra que ho sobrevola tot. Potser fins i tot excessivament, perquè aquest enfonsament seria encara més tràgic sense aquesta excusa.

Passant a altres aspectes de la novel·la: la recreació de 1982 és prou aconseguida. Potser excessiva en el seu detall, com si fos un petit exercici de “yo fui a EGB”. Però m’ha fet sentir com a casa i m’ha fet somriure en més d’una ocasió. També la descripció de Sant Boi i de l’entorn del Baix Llobregat té un nivell de detall etnogràfic interessant. Amat es capbussa en el seu passat, la seva infància i la geografia sentimental del seu poble i ho fa amb emoció i solvència.

Una cosa de la novel·la que m’ha grinyolat especialment és la llengua. Em produeix un cert rebuig (que segurament és només “problema” meu) veure un text tan proper, tan familiar i tan recosit dins el teixit íntim d’un autor català i de la història privada de la Catalunya vuitantera i del cinturó roig… fet només en castellà. Quan, a més, és evident que la família del narrador i el mateix protagonista és catalanoparlant. Per què, Kiko, no ho podies escriure en català? Que segur que després t’ho haguessin traduït, home, que tens connexions editorials de sobra, per aconseguir-ho! No ho entenc. Em supera. Tan detallista i realista etnogràficament com vol ser la novel·la, i resulta que la qüestió lingüística a “Antes del huracán” sembla per a Kiko Amat una molèstia. Una presència fantasmagòrica que no sap acabar d’exterminar, però que no gosa mirar de cara. A la novel·la, el tema de la llengua, el català de Sant Boi dels anys vuitanta, és una mena d’esperit que s’endevina en molts moments, però que no acaba assolint l’espai que podria merèixer i, segurament, millorar el realisme sociocultural de la narració. En canvi, optant per segrestar-lo, no sé si acomplexadament, trobo que l’obra perd realisme i credibilitat.

En resum, he trobat que “Antes del huracán” és una novel·la que promet molt més del que aconsegueix. Amb una bona història un pèl desaprofitada i perduda entre històries no tan potents. Amb un punt d’originalitat diluït entre molts llocs-comuns. És una d’aquelles lectures en les que aprens més coses sobre com NO vols escriure, que sobre el SÍ que t’agradaria emular. I, no obstant, globalment, l’experiència, el viatge del Curro i del Kiko Amat, han valgut la pena.