Les recomanacions de Goodreads sempre són útils perquè t’obren la mirada a llibres que, d’altra manera, segurament no coneixeria. No obstant, de vegades, el resultat et deixa una mica fred. Això és el que em va despertar “Such a fun age”, l’exitosa primera novel·la de Kiley Reid.

Entre d’altres premis i reconeixements, el llibre de Kiley Reid va quedar en quart lloc de la votació popular de la Best Fiction 2020 de Goodreads. Que la primera posició l’aconseguís el The Midnight Library potser m’hauria d’haver fet dubtar. Està clar que els meus gustos no sempre coincideixen amb els de la massa lectora. Sigui com sigui, Such a fun age (traduïda a l’espanyol com Los mejores años) no insinuava ser cap faula moral, sinó un text contemporani, més o menys generacional i relativament proper. Aquella mena de llibres que dic que m’agraden, on la quotidianitat urbana, la proximitat cultural i la intensitat sentimental formen un còctel fàcil d’assaborir per les meves papil·les lectores.

I és així com es planteja l’obra. Such a fun age ens presenta dos personatges femenins clau: l’Emira i l’Alix. L’Emira té vint-i-cinc anys i encara no té clar què vol ser de gran. L’Alix en té una dotzena més (ara no recordo si li arriba a posar edat, l’autora) i sí que ho tenia clar, el que volia ser, de gran, però en algun moment, ha perdut el fil i no sap com recuperar-lo. Totes dues tenen un entourage d’amigues estupendes que donen un suport canònic i fan una mica de ràbia.

L’Alix ve d’una família que s’ha fet rica per un cop de sort, però se’n desvincula gràcies a trobar el seu propi “tema”: es dedica a escriure cartes “demanant coses”. Crec que només una societat com la ianqui pot trobar versemblant que algú es pugui guanyar la vida escrivint cartes on demana coses, revestint-ho d’un cert discurs d’afirmació femenina, posant-li un hashtag i multiplicant-ho per les xarxes socials. L’Alix, una dona tan estupenda com les seves amigues, trepitja fort. Té la seva petita quota de glòria, un contracte editorial i s’ha casat amb un presentador de notícies ben plantat amb el que aviat engendren una criatura. Però, ai! De sobte, la maternitat i les necessitats apreses de la vida burgesa els porten a abandonar Nova York i mudar-se a Philadelphia. Aquesta mudança condensa la frustració de l’Alix. La renúncia a Nova York i les obligacions de la maternitat es converteixen en una mena de capitulació contra la que es passa tota la novel·la lluitant.

Precisament per recuperar el seu temps i apuntalar la seva “marca”, contracten una cangur: l’Emira. L’Emira s’ocupa principalment de la filla gran, la Briar, que està a punt de fer els tres anys. Com sol passar a les pel·lis i les novel·les, però, la nena és llestíssima, adultíssima i fantastiquíssima. L’Emira l’adora. Sap que ha d’evolucionar professionalment. Que no pot viure de fer cangurs als vint-i-cinc anys, perquè el rellotge corre i totes les seves amigues (estupendes) ja han superat la fase adolescent i fan els passos endavant que toca fer. Només ella sembla que es quedi enrere. I mira que n’és, de meravellosa, eh, l’Emira.

La trama arrenca en una nit una mica confosa. L’Emira està de festa amb les seves amigues. Però es produeix un incident a casa de l’Alix i la truquen perquè s’endugui la Briar a fer un vol. L’Emira, vestida para matar, recull la nena i se’n van a voltar per un supermercat proper que obre fins tard. Passegen pels passadissos i passen l’estona amb la complicitat natural que sempre tenen una persona de 25 amb una altra de 2. Aleshores, arriba un guàrdia de seguretat del supermercat, considera que l’escena és sospitora i la interroga. Una client desconfiada ha vist les noies i l’ha avisat. Un quart client, en Kelley, un home de trenta-llargs, ho grava tot al mòbil. El segurata insinua que l’Emira ha segrestat la nena. Ha de venir el pare de la criatura a aclarir-ho tot. L’Emira en surt humiliada i dolguda. Potser tot ha estat un malentès. Potser la dona que ha avisat el segurata havia vista massa pel·lis. Potser el guàrdia de seguretat només ha pecat d’excés de prudència. Potser no n’hi havia per tant. Potser. Fins que posem un element nou a l’escenari: que l’Emira és negra. I aquest element nou ho transforma tot. Tota la novel·la girarà sobre això.

No estic acostumat a pensar en termes racials (els antropòlegs caminem/-en de puntetes sobre aquesta paraula). Suposo que el context social, cultural i ètnic (una altra paraula que ens fa seure incòmodes) a Catalunya fa que aquest sigui un debat que ens cau lluny, a la majoria. No vull dir amb això que la societat catalana tingui menys racisme o menys problemes de racisme que la nord-americana. Simplement, no forma part del debat públic quotidià majoritari. I quan ho fa, molts cops, és més fent-se ressò d’alguna polèmica o algun cas de discriminació que hagi tingut lloc, precisament, als Estats Units. Sigui com sigui, per a mi (probablement de forma poc correcta i compromesa), el tema racial no és un issue. I precisament per això, segurament, la novel·la de Kiley Reid em sacseja una mica, alhora que em resulta llunyana.

No obstant, a nivell narratiu, a Such a fun age es barregen moltes coses. Pel meu gust, amb un cert desordre (que acaba circumval·lant sovint la qüestió racial). La figura del Kelley, el noi que la grava al súper, resulta que va ser el primer nòvio de l’Alix. Que l’Alix aleshores es deia Alex. Que ella n’estava més d’ell que no pas a l’inrevés. Que li escrivia cartes (ja apuntava maneres) i en una d’elles li diu que vagi a casa seva, que és el moment de desvirgar-se. Però el Kelley tenia molts amics negres. I el dia que havia de produir-se aital romàntic esdeveniment, una estona després, es presenten els amics -negres- del Kelley i entren a la mansió de ricatxona de l’Alix que encara es diu Alex. I l’Alex s’espanta i truca a la poli. Per protegir-se a ella i a la seva minyona que és -endevineu-ho…- negra. I arresten el millor amic (negre) del Kelley i la vida se li emmerda de tal manera que tot el seu futur queda condicionat per aquest fet. I resulta que el Kelley, potser per això, potser perquè l’Alex tampoc li molava massa, o potser perquè ja havia fotut el clau, deixa plantada l’Alex i inicia una vida de sortir només amb noies que compartien una característica pigmentació cutània fàcil de predir. Sí, exacte: al Kelley només li agraden les negres. I resulta que vint anys després, l’Alix que ja es diu Alix mig s’enamora de la seva cangur, mentre que el Kelley, el seu ex-nòvio, se la lliga i inicien una relació. Hi ha episodis de Benny Hill amb menys corredisses.

Posat així i -ho reconec- amb un cert to irònic, diria que la novel·la fa, narrativament, aigua per massa bandes. Em costa no veure forçat tot el tema racial a partir d’un incident anecdòtic com el del supermercat. Em costa apropar-me a tota aquesta successió de girs de trama que pivoten sempre al voltant de l’element racial. Em genera una distància i una inversemblança tan gran, que els aspectes que sí que em funcionen de la novel·la (allò de la quotidianitat urbana, la proximitat cultural i la intensitat sentimental formant un còctel fàcil d’assaborir per les meves papil·les lectores), em queden desdibuixats.

Alhora, però, em resulta interessant, més a nivell social, polític i cultural, que no pas literari. Perquè aquesta novel·la, als Estats Units, ha funcionat. Ha funcionat molt. Aquest tema que em resulta una mica marcià, allà és quotidià. El debat públic nord-americà té la qüestió racial tan al centre, que aquesta trama deu resultar prou sòlida i atractiva com per aconseguir convertir la primera novel·la de Kiley Reid en un gran èxit comercial. I no tinc massa clar com pair-ho, això. No sé si m’he de sentir un mal ciutadà que ha contribuït a una societat més racista pel fet d’haver llegit tan poca literatura escrita per persones afro-americanes o bé, simplement, un lector a qui aquesta novel·la, no li ha acabat de fer el pes. Per si de cas, com que res d’això no deu ser gaire políticament correcte, no li ho explicaré a ningú.