El meu segon Vonnegut és encara més desconcertant que el primer. Si A man without a country, més que una novel·la, va semblar-me una col·lecció lúcida i desendreçada d’aforismes, anècdotes i fòbies de l’autor, a Cat’s Cradle, Kurt Vonnegut construeix una delirant burla de la guerra freda i la seva consegüent amenaça d’extermini de la humanitat. Poca broma amb la broma.
El Cat’s Cradle de Kurt Vonnegut té un punt de partida relativament clàssic: el narrador és un periodista que vol escriure una peça sobre com va ser el dia concret en què els Estats Units van llançar la bomba atòmica a Hiroshima per al “pare” de la bomba atòmica, el científic Felix Hoenikker. Felix Hoenikker és un personatge inventat per Vonnegut (tot i que potser Hoenikker es basa en una persona de debò), perquè si fos real i n’hagués escrit això, segur que l’haguessin demandat. En qualsevol cas, com que Hoenikker és mort, la recerca del narrador de Vonnegut se centra en entrevistar la gent que li era propera: la seva família i els seus companys de feina.
Sí, és cert que el fet que des de la primera pàgina, el narrador vagi fent referència a una mena de culte imaginari, el “bokononisme”, i en vagi citant fragments tan estranys com ridículs, hauria de posar-nos sobre avís. Però és igual, continuem: el periodista entrevista o s’escriu amb el director del centre de recerca on treballava, amb dos dels tres fills de Hoenikker i amb un seguit de personatges atzarosos que troba a Ilium, el poble on vivien els Hoenikker. A mesura que passen les pàgines, el focus es va difuminant. L’interès va movent-se des d’aquell dia “D” fins a com era, realment, l’excèntric Felix Hoenikker i les rareses de la seva família. Vonnegut fins i tot fa una connexió entre la trama d’Ilium i el propi narrador que sembla un forat de guió, perquè després no l’explora més, com si l’hagués oblidat o hi hagués perdut l’interés.
Perquè de sobte, la novel·la torna a saltar: ens transporta a un avió que va camí cap a la República de San Lorenzo, una illa imaginària del Carib on Frank Hoenikker, el fill mitjà del científic, de forma inesperada, emergeix com a lloctinent del dictador al càrrec de la república bananera. El bokononisme, del que no hem deixat de sentir referències arreu del text, és la religió majoritària -i alhora prohibida- de San Lorenzo. La petita descripció de l’illa i la seva història és un cúmul de despropòsits i un petit compendi d’estupidesa humana.
A l’avió i a l’illa es trobarà amb els tres fills de Felix Hoenikker, l’Angela, el Frank i el Newt. Són tres autèntics inútils. Amb ells, la trama accelera el seu ritme cap a l’absurd. Tots tres estan en possessió d’una substància única que va crear son pare. La seva herència macabra i la seva revenja vers un món que mai va entendre’l i que ell tampoc va voler entendre. Vonnegut anomena aquesta substància com a “ice-nine” i té la capacitat de convertir en gel, de forma immediata, qualsevol partícula d’aigua que toqui. Heus aquí l’hecatombe potencial. Heus aquí l’extermini de la humanitat, en mans de tres idiotes egoistes i ineptes. Què podria sortir malament?
Reconec que llegir aquesta novel·la just a continuació de No habrá más penas ni olvido no ha estat casual. Em situa en debats similars (lletres i política; sàtira i literatura) i, en bona part, les reflexions del post anterior són tan bones per al llibre de Soriano com ho són per al de Vonnegut. En ambdós casos, un sentit de l’humor extremadament afinat i cínic són el motor narratiu. La conseqüència, en tots dos casos, són peces d’una certa feblesa literària i d’un enorme potencial evocador, burlesc i crític. Les trames tremolen, els personatges són de cartró i la continuïtat dels fils argumentals s’esfilegassa fins a desaparèixer. Tot això és secundari, però. Tan Soriano com Vonnegut s’inventen un lloc, deformen la realitat sense perdre-la de vista i hi aixequen una història tan grotesca com preocupantment familiar. Si bé res del que hi passa és veritat i frega l’absurd, tots dos textos tenen la capacitat per fer-nos sospitar, entre somriure i somriure, que tot plegat podria passar. La tensió entre el deliri i la versemblança és manté equilibrada. Aquesta és la màgia, entenc, de les bones sàtires. I Cat’s Cradle ho és.
Que Cat’s Cradle neixi pràcticament al mateix temps que la pel·lícula Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb de Stanley Kubrick no pot ser casual del tot. Totes dues obres són paranoies de guerra freda. Productes d’un pànic global difícilment dominable. Devia ser difícil viure els anys 60, si tenies una mínima consciència del que passava al món. Veníem de passar per la guerra més cruel i devastadora de la humanitat. Una guerra que, segons com, s’havia acabat en fals, perquè en comptes d’acabar en una pau, acabava en una altra cosa indefinible, imprecisa i tensa. Una guerra que, mentre a Europa moria d’esgotament, a nivell global es cloïa de forma abrupta, amb una demostració de capacitat destructiva mai vista a la història. La segona guerra mundial no s’acaba amb Tractat de Pau, sinó amb un Esglai de Por. Segurament el fong atòmic és la imatge més devastadora que les retines humanes mai havien presenciat. Que quinze o vint anys després comencin a aparèixer obres com les de Vonnegut o Kubrick, com diria el mateix Strangelove, “it is not only possible, it is essential”.
Obres com Cat’s Cradle o Dr. Strangelove juguen alegrament amb els fantasmes de l’anihilació global. Potser és el més saludable que podien fer. Potser és l’únic que, com a individus indefensos però amb un cert altaveu creatiu, podien fer: riure i provocar el riure. El riure nerviós, preocupat i insegur d’algú que sap que la seva supervivència, com a individu i com a espècie, és extremadament precària i depèn massa de la sort i de la idiotesa dels seus iguals. Perquè tots som com els fills de Felix Hoenikker: tots som massa ineptes, massa egoistes i massa estúpids com perquè algú confiés el futur de la humanitat en les nostres mans. Tots. Els nostres governants inclosos. Especialment ells. I per això el llibre de Vonnegut tanca com tanca, amb un epitafi, amb el final del llibre que hi ha dins el llibre. El testimoni més sincer del que potser, realment, Vonnegut pensava:
“Si jo fos algú més jove, escriuria una història de l’estupidesa humana; (…) i em convertiria en una estàtua, estirat sobre la meva esquena, fent una ganyota horrible, i furgant-me el nas a la salut de Tu Ja Saps Qui”.
