El llibre de Kurt Vonnegut “A man without a country” és una lectura accidental. No coneixia a l’autor. Ni em sonava remotament, cosa que diu ben poc de la meva cultureta bibliòfila. Encara ara és hora que consulti la viquipèdia a veure què va fer aquest home que valgués la pena, que justifiqui la suficiència i l’alçada moral i espiritual des de la que parla al llibre que tot just ara he acabat. M’ha semblat més honest escriure’n la ressenya abans de passar per la viquipèdia, però.
Una lectura accidental, deia, perquè el llibre em cau a les mans com a regal del Guillem. En Guillem és d’aquelles persones que regala a altres coses que li agradaria que li regalessin a ell. Suposo –com suposaria Vonnegut- que ja ens hem fet massa grans com per pretendre que podem endevinar quin regal podria agradar-li a un amic. I davant l’esforç que això suposa i l’alta probabilitat d’errar, el millor és regalar-li una cosa que li agradi a un mateix. Potser així és més significatiu i tot, perquè si també li agrada a ell, la connexió anirà més enllà del simple objecte regalat. Què penses, Guillem? Vonnegut subscriuria la teoria?
El ‘A man without a country’ no és una novel·la. És un llibre de pensaments desendreçats que algú pot mirar de fer passar per unes memòries. No ho són. Són la col·lecció d’aforismes, anècdotes i fòbies que l’autor anava rumiant a mesura que anava escrivint, sense tenir gens clar ni cap a on anaven ni si tenien gaire sentit. És igual. Com repeteix moltes vegades, ell ja viu una pròrroga de la seva vida i les conseqüències del que faci li són ben igual.
El llibre es despatxa a gust contra una Amèrica que acabava de fer president a Bush i donava per bones les operacions contra l’Iraq. Vonnegut se sent tan incendiat pel tema, que a penes pot deixar passar 15 pàgines sense fer-hi alguna referència. També carrega contra el canvi climàtic, la proliferació d’armes i d’altres vells fantasmes dels republicans que ni tan sols quan els demòcrates assoleixen el poder, tenen la capacitat o la voluntat de pal·liar. L’estupidesa que descriu entre els seus governants, els mitjans de comunicació i les grans empreses és tan gran que gairebé conforta, quan un pensa que no només l’Estat Espanyol està així de corcat i corrupte.
No és una novel·la. No són unes memòries. No és una ètica ni una filosofia. Són 140 pàgines d’ocurrències, dibuixos, ironia i enginy. Una estoneta que et reconcilia amb el pensament crític i t’arrenca somriures a base de frases genials. Un bon llibre i un millor regal, Guillem. Ara, aniré a la viquipèdia, a veure qui nassos era i que va fer de ressenyable, a la vida, el tal Kurt Vonnegut.
