La Universitat al divàAquests dies he estat immers en un congrés internacional que s’ha celebrat a Barcelona sobre els reptes i les problemàtiques del món universitari. Aquesta trobada, apadrinada per la UNESCO, que ha reunit a la Universitat Politècnica de Catalunya a més de 400 experts procedents de gairebé un centenar de països diferents, tractava en concret sobre les formes de garantir la qualitat de l’ensenyament universitari.

Les Pitiüses som un poble ‘comprador’ d’ensenyament universitari. Centenars de joves marxen cada any a Barcelona, Ciutat de Mallorca, València o fins i tot a l’estranger, amb l’objectiu d’aconseguir títols universitaris que, en la major part de les ocasions, no hi ha forma de convertir en un lloc de treball real i estable, un cop tornen a casa. Per a les Pitiüses, la inversió és altíssima i el retorn de la mateixa, preocupantment baix. Per sort o per desgràcia, això no només mos passa a naltros, sinó que és una problemàtica comuna de l’encaix entre la universitat i el món laboral.

Precisament, aquest és un dels factors de crisi i canvi que està afectant més directament el món universitari. Es reclama a la universitat que s’apropi a la realitat, que prepari professionals, que adeqüi els seus programes d’estudi a les demandes del mercat, que centri tots els seus esforços en ser un bon proveïdor de recursos humans per al mercat laboral. Alhora, també se li reclama un major equilibri de comptes, que sigui més rendible, menys deficitària, més autofinançada… En definitiva, que tengui un comportament molt més semblant al d’una empresa privada que al d’una institució pública.

Demanar-li eficàcia, utilitat i control pressupostari a les universitats no és, òbviament, res forassenyat. Però en cap cas ha de suposar, com sembla que s’apunta amb la imminent aplicació del Pla de Bologna, que això passi per arraconar de la Universitat les seves autèntiques i principals missions i rols dins el conjunt de la nostra societat.

En primer lloc, la universitat ha de ser un espai per a la transmissió i la creació del coneixement. Docència, recerca i innovació en el coneixement són les principals missions de la institució universitària, no tant per a la seva aplicabilitat i convertibilitat directa al mercat laboral, sinó com a un bé públic i un factor de creixement del nostre valor global, col·lectiu, com a societat. Però també és un obstacle importantíssim al nostre potencial econòmic, ja que sense recerca i sense ambició pel coneixement, difícilment serem altra cosa que una economia dependent i subsidiària. La universitat és la clau per a formar emprenedors i innovadors, i no només treballadors dependents i assalariats.

En segon lloc, la universitat és, ha estat i ha de continuar sent un espai per a la formació i la presa de consciència dels ciutadans. La Universitat, com a estadi superior del nostre sistema educatiu, ha de construir ciutadans, més que no pas professionals. Ha de ser un context per a l’articulació de la consciència política, de la responsabilitat ecològica i de l’ètica individual i col·lectiva de la nostra societat.

La Universitat dubta i no sap cap a on caminar. Estirada al divà i rebent ordres de tothom, no té clar si ha de semblar-se (encara) més a una empresa o si, pel contrari, el camí és semblar-se (una mica) més a ella mateixa i a la seva trajectòria mil·lenària. En una societat com la pitiüsa, amb una economia monosectorial i depredadora i un ecosistema que ja s’ha portat més enllà del límit de la seva sostenibilitat, es fa més urgent que mai que la Universitat formi ciutadans, consciències i responsabilitats. Convertir la Universitat en una enorme escola de formació professional segur que no és la solució que necessita a llarg terme, la nostra economia, ni, de bon segur, la nostra societat.

—

La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 1 de desembre de 2006. PDF de l’article original, aquí