Llegir, com ho estic procurant fer als darrers temps, amb mètode i forçant-me a reflexionar sobre cada llibre que acabo, és una forma curiosa de mirar-se al mirall. D’aprendre. Al llarg dels darrers mesos he descobert quina mena de lector sóc i què m’agrada. Com a mínim, ara, en aquest moment de la vida.

Per què faig aquest preàmbul tan poc recomanable per SEO, sense haver ni tan sols citat encara que parlo del “Vienen mal dadas”, de la Laura Gómara? Perquè m’ha servit per refermar-me. Per adonar-me’n que hi ha històries que m’atreuen i d’altres que no aconsegueixen interessar-me. I perquè cada cop tinc més clar que les històries que m’atrapen són aquelles que podrien passar-me a mi. O que se semblen a les que podrien haver-me passat.

La història de “Vienen mal dadas” no em podria haver passat a mi. Ni de lluny. I mira que l’autora demostra una enorme fidelitat i vinculació amb Barcelona, recorrent-ne carrers i barriades que tinc impreses a l’ADN. Però no, la història es desenvolupa en un plànol de realitat al que em resulta impossible connectar. I això fa que passi les pàgines des de lluny, encuriosit, sí, però distant i estrany.

La trama és construeix sobre dos personatges en crisi. Una, la Ruth, és un producte ben dibuixat de la misèria contemporània i urbana, dels enganyats per les promeses del progrés etern i la millora inevitable. A la Ruth li han robat el futur que li havien promès. Desnonada i amb la hipoteca per pagar, intenta infructuosament mantenir-se amb la boca fora de l’aigua. Quan està a prop de rendir-se, apareix Hugo, l’altre protagonista, que la introdueix a una trama criminal. L’Hugo prové d’un altre tipus de misèria, més arrelat, menys urbà, més etern. La seva misèria és històrica i en vol fugir fent caure les parets de la presó on està vivint.

Un cop els dos personatges s’han creuat, la novel·la recorre un camí reconeixible. Descobrim les trames criminals i les seves motivacions. Coneixem els personatges comparsa que els envolten. Veiem, de lluny, la policia investigant, lentament i a remolc.

La Ruth és el personatge potent de la novel·la. La que està millor dibuixada a nivell emocional i psicològic. Les escenes seves que més m’agraden són, precisament, les que no comparteix amb  la trama principal, les de la feina, les trucades i les converses amb sa mare. Aquí hi ha autenticitat. Aquí hi ha situacions que l’autora coneix de més prop i et permeten conèixer una Ruth esfèrica, motivada i propera. Hugo, en canvi, resulta menys creïble. La seva trajectòria sembla més artificial i estudiada. El delinqüent seductor. L’home dur però colpejat. El perdedor adorable que, per un cop a la vida, s’atreveix a guanyar.

El balanç global em parla més de mi que del llibre. De la mateixa que he perdut el gust per les pel·lícules d’acció i criminals, l’he perdut pels llibres com aquest. Suposo que se’l pot etiquetar com a novel·la negra o policíaca. I tot i que li reconec el mèrit a la trama, a algun personatge i a les ubicacions, em sap greu dir que no m’ha atrapat. Però com que estic segur que si l’agafa algú altre, amb altres preferències lectores, sí que l’atraparà, jo no em prendria aquesta ressenya massa seriosament, la veritat…