Alguns cops, abans d’obrir un llibre, ja saps que t’agradarà. Que és dels teus. This must be the place, de Maggie O’Farrell, n’és un. Un dels meus. Estava predestinat a ser llegit i l’he agafat potser amb més expectatives de les necessàries. I ja sabem què passa amb les expectatives…
El “place” the This must be the place, és a Irlanda. Donegal, en concret. A menys de tres hores de cotxe de la llibreria on vaig comprar el llibre, la fantàstica llibreria Chapters de Dublin. Però tot i que O’Farrell tria Donegal, the place podria ser pràcticament qualsevol lloc, sempre que sigui apartat, aïllat i pugui funcionar com un llenç en blanc, perfecte per escriure-hi qualsevol història. La successió de portes que havien d’obrir la Claudette i el Daniel per sortir del camí que portava a la casa i arribava a la carretera principal em feia pensar en els camins plens de tanques de Menorca. Menorca també could be the place. El que passa és que the place, al llibre de Maggie O’Farrell, no té la importància ni el misticisme que li augura el títol. Una expectativa decebuda.
This must be the place és la història d’una parella poc convencional, explicada en termes convencionals. A un racó del quadrilàter, Daniel Sullivan, nord-americà d’aparença prototípica (gran, sorollós, desmanegat) i de profunditats peculiars. Lingüista, encantador i amb un passat de doble fons que anirà surant aviat. A l’altra racó, la Claudette, una actriu d’origen francès que, en el cim de la seva popularitat, decideix fingir la seva mort i desaparèixer amb el seu fill de pocs mesos. Ambdós es troben per casualitat al mig d’una deserta carretera irlandesa. I inicien la història de dona corda a la novel·la.
Des d’aquest eix conductor, la novel·la va llançant fils: coneixem detalls del primer matrimoni del Daniel, que acaba malament. I el subsegüent divorci, que acaba encara pitjor, apartant-lo dels seus primers dos fills indefinidament. Coneixem també l’origen de la Claudette, la seva ràpida ascensió a la fama mundial, de la mà del director que la fa famosa i pare del seu primer fill. Coneixem els antecedents i el context familiar de la Claudette. Coneixem també els del Daniel, que són els que el porten a Irlanda. I en l’escena inicial del llibre, O’Farrell ens desplega l’element argumental que somourà la seva plàcida i gairebé clandestina vida: una aparició fantasmagòrica del passat que ho esquerda tot.
Explicar la trama de la novel·la en més detall no té massa sentit. Van passant coses. Tenim la típica vida quotidiana accelerada que veuríem en un serial de Benet i Jornet, versemblant dins la seva inversemblança. En comptes d’explicar les coses que hi passen, però, prefereixo aprofundir una mica més en les sensacions que m’ha generat la lectura i la construcció de personatges de Maggie O’Farrell. Començant per la Claudette.
La Claudette és el personatge central de la novel·la, però no és el principal protagonista (que seria el Daniel). La Claudette és la rara avis, la peça peculiar. Segurament, la major part de les ressenyes de This must be the place deuen començar fixant-se en ella: una estrella mundial de cinema decideix desaparèixer i se’n va a viure a una casota perduda d’Irlanda. Claudette és la musa, la figura exòtica, la bellesa, l’autenticitat i l’excentricitat, tot en un. És tan especial, que costa veure-la com a un personatge real. De fet, en pocs moments l’autora ens posa dins la seva pell. Costa saber realment què pensa, què vol, per què fa les coses. Les motivacions de la Claudette mai queden massa clares. Això, per mi, li treu valor al personatge i és un petit llast per a la novel·la. Crec que als lectors -a les lectores- pot resultar-les difícil identificar-s’hi, amb la Claudette. I això, quan parlem del personatge més important d’una novel·la de personatges, adreçat probablement més a públic femení que masculí, em sobta una mica.
Ara en Daniel. En Daniel és un personatge que fa una mica de pena. El trobo més ben treballat, molt més rodó que la Claudette. El punt de vista narratiu és, de tant en tant, el seu. S’intueix que és un home enginyós, amable, agradable i atractiu. Comet alguns errors, és clar. Però sembla que els càstigs que rep per aquests errors, la penitència que acaba pagant per cadascun d’ells, és excessiva. Sí, un dia, fa molts anys, va permetre que la seva parella, més gran que ell, avortés. I sí, un dia, fa molts anys, quan va sortir disparat perquè sa mare estava morint-se a l’altra banda de l’Atlàntic, va desatendre una dona que quedava en mal estat. Sí, un dia tot plegat se li va fer una muntanya i es va col·lapsar. I sí, probablement sigui el mascle -ianqui- prototípic, que no sap expressar bé el que sent i que ofega penes en alcohol. Però (i potser això és cosa d’aquest lector en concret) sembla que la vida (l’autora) el castiga massa. I la Claudette també, encara que ja sapiguem que està predisposada (i predeterminada) a perdonar-lo. El Daniel és un personatge tou, titella del destí, de la dissort i dels designis de la Providència (a.k.a., Claudette) i també costa identificar-s’hi.
Més enllà de la Claudette i el Daniel, trobem una munió de petits personatges amb rols secundaris. Alguns d’ells són recolzaments necessaris (els fills o l’amic del Daniel, l’ex-parella de la Claudette), però als altres els he trobat més aviat sobrers (la família de la Claudette, la història de la mare del Daniel). Em costa no pensar que allarguen el volum de la novel·la de forma innecessària -a nivell de trama- i tampoc hi afegeixen una calor o un color singulars, com podrien fer-ho uns personatges complementaris així. Tot acaba retornant a la línia argumental central, que és l’odissea del Daniel, el seu viatge que l’allunya primer de Donegal (the place) i després, molt costosament, li permet tornar.
Globalment, m’ha semblat una novel·la amb millor packaging que contingut. Com deia al principi, l’he llegit amb la convicció de que era una de les meves, de les que a mi m’agraden o com el que procuro escriure. I l’acabo pensant que sí, que és d’aquestes, però que no m’ha convençut del tot. Que se li veien moltes costures. Que la trama perdia força en alguns moments, especialment de mitja novel·la endavant. Que els personatges estan treballats, sí, i se’ls dediquen moltes pàgines, però no acaben de reeixir i no acaben de sobresortir de l’arquetip en què O’Farrell els basa.
I sí, és cert, com que és de les que m’agraden, m’ha agradat. Perquè és un gust consolidat, adquirit. Però no puc evitar tancar-lo pensant que, dins aquest tipus de novel·les que m’agraden, n’hi ha que m’agraden (i em marquen) molt més que altres. Potser ja és això, tenir un gust consolidat: aprendre a triar el que més -i el que menys- t’agrada d’allò que t’agrada. I aprendre a saber per què.
