Fa uns dies dues notícies aparentment desconnectades em van cridar l’atenció. D’una banda, s’anunciava que l’esperança de vida a l’estat espanyol ha superat, per primera vegada a la història, els vuitanta anys de mitjana. D’altra banda, els prestigiosos premis BOBs (Best of Blogs) atorgats per la cadena de televisió alemanya Deutsche Welle, dedicats a reconèixer els millors blocs de l’any de tot el món acaben de triar com a un dels finalistes en llengua espanyola el bloc “A mis 95“, que és mantingut per la María Amelia, una gallega de la localitat de Muxía que, com diu el títol, té 95 anys d’edat. El seu net va decidir regalar-li un bloc pel seu aniversari i des d’aleshores ha passat a convertir-se en una de les seves majors passions.
L’envelliment de la població europea, espanyola i dels països catalans és un fet innegable i per al que difícilment podem trobar-hi pal·liatius. Més enllà de posar en marxa mesures per fomentar la natalitat, el que està clar és que l’envelliment demogràfic no és més que una conseqüència lògica i desitjable del procés continuat de millora de les condicions de vida al nostre entorn. El que passa és que, com a societat, tenim dificultats per gestionar aquesta tendència poblacional. D’una banda, és difícil compensar els efectes tributaris d’una modificació tan marcada de la piràmide poblacional. D’altra banda –i això és el que m’interessa avui- ens costa trobar espais on els ciutadans sènior puguin jugar un rol rellevant al conjunt de la societat.
Sovint es destaca que un dels majors problemes als que s’enfronten els nostres majors és a la seva progressiva invisibilitat a la dimensió pública. Idealment, una persona de la tercera edat hauria de poder assumir un alt grau de projectes i accions de caràcter social o públic, un cop jubilats i alliberats de la major part de les seves responsabilitats com a treballadors o com a progenitors. I no obstant, els nostres models socials i culturals tendeixen a apartar-los, a prescindir-ne.
L’exemple de la ja famosa i multimediàtica María Amelia és interessant, però no per anecdòtic, sinó per modèlic. Internet i les TIC s’associen massa sovint al jovent o al món del negoci, però això no té perquè ser només així. Internet és tremendament flexible i dúctil a qualsevol col·lectiu, idea o iniciativa. Tan important com preparar als joves en l’ús de les noves tecnologies, pot ser fomentar-ne l’ús entre persones majors, que corren encara més risc de ser ignorats i quedar-se a l’altra banda de l’escletxa digital.
L’exemple de la María Amelia ens demostra que l’aproximació de la tercera edat a Internet ha de fer-se tenint en compte les seves pròpies motivacions. Que la pedagogia a utilitzar ha de ser diferent i específica, i no la que s’utilitza per altres grups. I que del que es tracta no és d’ensenyar-los a utilitzar una màquina, sinó mostrar-los quines coses significatives per a ells mateixos poden fer a través d’ella. En una societat com la pitiüsa, amb dèficit de serveis i espais públics adreçats al col·lectiu –creixent- de la tercera edat, Internet pot oferir-los un espai d’acció enriquidor, de vertebració intergeneracional i pot ajudar a visibilitzar-los i prestigiar-los públicament. Tots hi sortiríem guanyant.
—-
La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 5 de Novembre de 2007.
Trackbacks/Pingbacks