Que devia pensar, Marçal Aquino, quan va acabar d’escriure “Eu receberia as piores notícias dos seus lindos lábios”? Devia ser conscient d’haver elaborat una història tan rodona, tan ben cosida? Fins a quin punt sabia que els seus personatges estaven tan ben definits, tan diferenciats, tan equilibrats? Ell potser no ho podia saber, però jo, després d’acabar-me’l ara fa uns minuts, no en tinc cap dubte. És una novel·la meravellosa.
És meravellosa l’estructura narrativa. Aquino construeix la novel·la en dues línies del temps. Una, la que serveix per engegar l’obra, a penes és l’embolcall de la segona. Aquest embolcall es mou en un temps molt curt. Un vespre de pluja. Com si fos un exercici de papiroflèxia, el vespre de pluja condueix a tres històries: una, la més immediata, és la menys important. És el temps curt, la conversa, el temps present. Els protagonistes són: el personatge central, Cauby, que fa poc menys que ser-hi i escoltar; la senyora que du la pensió on la conversa passa, un noi que la grava i o Careca, un personatge secundari entranyable, innecessari, que explica una història. La segona sorgeix d’aquí, d’aquesta conversa. El seu personatge és el mateix Careca i la Marinés, la noia a la que va adorar tota la vida i per la que va hipotecar-ho tot, per seguir-la, malgrat tot estigués contra ell. Un conte romàntic, trist i senzill.
I és intercalant-se entre aquestes dues línies narratives, que es va descobrint la trama central de la novel·la. Una altra història d’amor, també truculenta, també dramàtica, que és el veritable motiu del llibre. Els protagonistes centrals són Cauby, el narrador, i la Lavínia, la figura, mussa i bruixa, que ho altera tot. La passió que Lavínia desferma en Cauby és desmesurada i asfixiant. L’evolució de la seva relació permet a l’autor estirar nous fils: el fil que narra la vida i desgràcies de la Lavínia, que és tan botxí com víctima dels terratrèmols que desferma; el fil d’ella i el seu marit, un sacerdot digne que aconsegueix centrar-la i ajudar-la com ningú més l’ajuda en tota la seva vida; i encara un altre fil fèrtil i suggeridor en la pròpia vida del sacerdot, els seus orígens i motivacions.
Papiroflèxia. Nines russes. Un preciós dòmino que fa caure tot un seguit de figuretes enllaçades. Les diverses trames s’alternen suaument, sense avisar, sense puntuar-se. Com el flux de la imaginació, d’un record o d’un pensament, les línies narratives se superposen i van prenent forma. El lector, que potser al principi pot trobar-s’hi desorientat i s’impacienta perquè no veu com arranca, realment, la història central, fa via a acostumar-s’hi i endinsar-s’hi. Quan arriba al final, si fa la vista enrere, contempla un paisatge fèrtil, ric, memorable.
Un paisatge fet de personatges ben definits, a traços colorits i diferenciats. Potser és l’altra gran mèrit del llibre, més enllà de la construcció i costura de les diverses narracions: els personatges. L’abassegadora Lavínia, el fort sacerdot, l’ambivalent Careca, la figura complementària de la senyora de la pensió, els secundaris de la trama central (el periodista, el xinès, el veí)… i contrastant-los a tots, deixant-se endur, sense assumir massa protagonisme, Cauby, autèntic antiheroi de tantes personalitats peculiars.
Tot plegat, una preciosa petita meravella que farà que busqui més obres de Marçal Aquino. Segur.
