Marguerite Duras escriu “El amante” com si fos una papallona. És un símil que se m’ha acudit, mentre me l’acabava. Va volant irregularment, ara cap a aquí, ara cap allà, saltant-se situacions, moments, personatges, tocant amb les seves potes ingràvides diferents superfícies de la història que explica el llibre.
Quina història explica el llibre? Fonamentalment, la relació amorosa que manté, als quinze anys, a la colònia Indoxina francesa, amb un xinès ric nou anys més gran. Rere aquesta frase resum, però, la papallona posa les potes a molts llocs. Ho fa sense rigor, sense línies rectes, sense continuïtat. Però papalloneja per la relació amb la seva família, amb la seva mare i els seus dos germans. Potser el llibre dedica més temps i més espai a això que a la relació amorosa en sí mateix. Però com que el que sempre se’n destaca és la trama amorosa i la pel·li que se’n va fer es fixava centralment en això, aquell nucli familiar disfuncional, violent i cruel no queda tan subratllat. I és una història descarnada i plena de contrastos, més vívida i intensa fins i tot que la història d’amor i sexe amb el xinès ric. L’amor i el menyspreu que sent per sa mare. L’amor i el rebuig. L’amor i la llàstima. L’amor i l’odi atàvic. La brutalitat del germà gran. La pena pel germà petit. I la seva creixent llunyania, el seu desentendre-se’n, perquè potser acaba sent ella, la més cruel de totes. Tan cruel, que es permet escriure-ho, anys després que tots s’hagin mort.
També resulten suggestives les passejades de papallona que fa per la societat colonial de l’època. La humitat, el ritme, la densitat, els sorolls. La complexa relació entre ètnies. L’estranya jerarquia de cultures i nacionalitats. La posició que ells, tot i ser blancs i francesos, ocupen a l’escalafó. Duras aconsegueix suggerir-ho tot sense acabar d’entrar a explicar res. Papalloneja. Fa voltes. Com les descripcions dels viatges en vaixell, com el que se l’endú d’Indoxina i la deixa a França, per començar la seva vida real, deixant enrere l’amant xinès i la sensualitat d’Indoxina.
El llibre és bonic. La papallona fa goig de resseguir. Però he acabat per trobar-hi a faltar una mica més d’ordre. Menys trencar línies del temps. Més explicar les coses com eren, per ordre. Però l’autora tria una altra línia, papallonívola, desendreçada i reiterativa. Com la vida mateixa, es podria dir. I sí, com la vida mateixa. Però com a novel·la, més enllà de les pinzellades enriquidores que aporta i les petites trames que s’hi dibuixen, m’ha resultat poc atractiva, poc llegible. Vaporosa y suggestiva, sí. Però un pèl pretensiosa i deliberadament críptica.
