Càmfora és una novel·la que fa olor. Olor a càmfora, òbviament. Olor a misto i cendra. Olor a camí, a terra, a vaca i a fum de tramvia. És un curós viatge en el temps i l’espai, cosit de paraules i florit de silencis, de personatges que senten i callen. Maria Barbal cus una bonica epopeia de personatges anònims i miserables, testimonis inadvertits d’un món camí de l’extinció. Càmfora demana i provoca calma. I només per això, ja és una troballa.
Càmfora ens relata el viatge del Leandre, el Maurici i la Palmira. Són els Raurill, una família bona de Torrent, el poble del Pallars que és l’epicentre del seu món, de tot el que mai han conegut. El viatge que fan tots tres junts és a Barcelona, a buscar una nova vida. Els expulsa de Torrent no la fam ni la necessitat. Els expulsa l’orgull. A Barcelona, els Raurill passen a ser els Ningú. Perquè, a Barcelona, qui són ells? Aquest és el neguit del Maurici, que si a Torrent almenys sabia de quina casa era fill i quin lloc ocupava al món, a Barcelona tot es desdibuixa. Aquesta és una de les històries més intenses que s’amaguen dins el llibre de Barbal. Perquè Barbal no les explica, les històries. A Càmfora, les històries s’hi amaguen. Cal fixar-s’hi bé, per veure-les.
A Barcelona, la unitat familiar mal avinguda que formen tots tres es converteix en tres individus que fam camí tot sols. El Leandre des de l’orgull. La Palmira des d’una sensació que desconeix i li fa pessigolles i que ella no sap que es diu llibertat. I el Maurici des del desconcert i la negació. En un moment determinat, el triangle es trenca. Leandre, pare i patró, se’n torna al poble. S’ho endú tot. Novament és l’orgull el que el fa fugir. L’egoisme. La impunitat amb què s’ha mogut sempre per la vida. Enrere queden la Palmira i el Maurici. El Maurici que vol tornar, també, rere son pare, disposat a capitular, a rendir-se, a tornar a ocupar el lloc secundari on, almenys, sap qui és. I la Palmira, la seva dona, que ara també és mare, que té claríssim que no, que a Torrent no hi torna.
La Palmira és l’heroïna de Càmfora. Un homenatge a la Colometa. No em puc imaginar d’altra forma els conills que cria la Palmira al terrat del seu pis de Barcelona, si no és com una sentida reverència al terrat ple de coloms de la Natàlia de la Rodoreda. És tan evident que segur que qualsevol ressenyaire professional ja ho haurà subratllat. De la mateixa manera que Maurici perd la identitat a Barcelona, la Palmira la descobreix. Descobreix que ella és una persona per ella mateixa. Amb les mil limitacions que una dona sense recursos pot trobar a la gran ciutat. Però amb espai per córrer, per créixer, per ser algú per ella mateixa.
La novel·la de Barbal té un llenguatge que, per moments, es torna exigent. És ric i sinuós. En l’últim bloc, quan la trama torna a Torrent, les veus es trenquen i la novel·la s’obre a nous punts de vista. A mi se’m fa estrany. Demana un nou esforç de situació. El desenllaç que trobem a aquest bloc final és com una madeixa que cal desnuar. Encara no tinc clar si aquest canvi de ritme i veus millora la novel·la o la desenfoca. Sigui com sigui, la novel·la torna a tancar-se amb la Palmira, a punt d’encetar una nova etapa de la vida, bolígraf en mà, com si tot plegat fos el pròleg de quelcom que encara no està escrit.
