A la bíblio del poble han posat un grapat d’obres recents de L’Altra Editorial sobre una taula. Fan patxoca, totes juntes, marcant un estil propi. Un aura les envolta. Agafo “Els fills de Llacuna Park” de la Maria Guasch, que fa temps que el tenia pendent. Lectura de cap de setmana. No m’ha durat ni això. Hi he caigut dins com si fos un pou i jo, un pes mort. Un pes mort com el que carreguen els protagonistes.

La Clara és la protagonista, la narradora i l’estranya. Els seus ulls no deixen de mirar, mentre la seva boca calla. La Clara té trenta-dos anys i ha arribat a un punt de la vida on no troba el llibre d’instruccions. Tot és temporal, en ella: el lloc on viu (amb son germà gran, la seva cunyada i un nen de cinc anys), la feina que fa (cobreix una baixa de professora a la presó de Brians) i la vida que porta. És discreta perquè no sap ser d’una altra manera. Però alhora és curiosa, amb aquella curiositat un pèl malaltissa de qui prefereix entretenir-se mirant enfora que endins. Res fa tant vertigen com mirar endins.

La feina a la presó ja li confereix aquest rol d’observadora i estrangera. Des d’aquí, connecta amb una família de l’institut on ella anava a classe. Una de les starlettes de l’institut està interna a Brians. Primer no la reconeix (un dels punts fluixos de l’argument: no és creïble que, amb la importància que va tenir a la seva adolescència, la Clara no reconegués la Sònia a la primera llambregada) però de seguida queda atrapada en la seva xarxa, en la seva història. Una història dins la qual la Clara s’aboca tan intensament com ho sap fer ella, que no és gaire. S’embolica amb el Gabriel, el germà bessó de la Sònia, una ànima en pena. És aquesta tristesa que projecta el Gabriel el que captiva a la Clara. La família de la Sònia i el Gabriel arrossega una tragèdia que tothom té al cap: el seu germà gran va morir de sobredosi. Cap família es recupera d’això. La vida continua, sí, però mai torna a arrencar de debò. La tristesa s’enganxa a la pell i la mirada dels supervivents i ja no els abandonarà mai. La Clara, que només “passava per allí” s’arrapa a aquesta tristesa i necessita xuclar-la, com una paparra.

Hi ha una trama de fons, que Maria Guasch va desfilant amb paciència. Un rerefons tèrbol. El tiet dels tres germans va ser un dels prohoms de l’especulació immobiliària, a Canyars, el poble de l’institut (a qui l’autora canvia el nom i jo no acabo d’ubicar… Gavà? Castelldefels?). D’aquí ve el títol del llibre. El tiet, el promotor de Llacuna Park, és l’ombra que procura per la família de la tragèdia. Potser perquè se’n sent responsable. Potser perquè la seva misèria és encara més profunda que la seva. Aquesta trama de fons, però, no ens interessa massa, ni a mi ni, diria, a l’autora, que prefereix continuar dedicant la seva atenció a les peripècies contradictòries i desorientades de la Clara.

I ja em va bé, a mi, que segueixi centrant-se en aquesta Clara desenfocada, aquesta Clara tan terriblement convencional que només quan ens permetem observar-la a fons, demostra la seva naturalesa quotidiana i monstruosa. Segur que és un gust adquirit meu, els llibres com aquest i els personatges com aquest:  l’arribem a veure de tan prop, la Clara, que és precisament la seva normalitat, la seva discreció, els que la fan tan addictiva. Hi ha novel·les d’aquestes, “de personatges”, on aquests personatges semblen fitxes d’excel, exercicis d’escola d’escriptura. Maria Guasch aconsegueix que el seu personatge de la Clara sigui densa, molesta, pusil·lànime, contradictòria, indecisa, covard, autodestructiva i, en resum, real. I això, per mi, és molt destacable.