De tant en tant, llegeixo llibres que trobo més o menys accidentalment. Com que crec que els llibres tenen, en certa manera, vida pròpia, trobar-me’n un per casualitat sembla raó de sobra per llegir-se’l. Així va ser com va caure a les mans el llibre d’una tal Marina Lewycka, de la que mai havia sentit parlar. El títol, The Lubetkin Legacy, i les frases que l’acompanyaven al cartró de la portada, prometien una experiència singular. Per què no donar-li una oportunitat?
El llibre pren per escenari un edifici del que l’autora anomena “council housing”. Entenc que són una mena de cases de protecció oficial. En aquest cas, formava part d’una iniciativa reformista que pretenia omplir els cràters del Londres de postguerra d’edificis amb esperit social, que ajudessin a recosir una societat tan plena de forats com el paisatge urbà de la ciutat. En aquest edifici, porta per porta, hi viuen Berthold i Violet, els dos protagonistes de la història.
En Berthold és una persona trista, consentida i egoista. És un actor de cinquanta-i-alguns anys a qui li costa trobar feina. Un no sap si és miserable per ell mateix, o per la successió de males passades que l’han colpejat al llarg de la vida. La Violet és una noia de vint-i-tres anys que acaba d’aterrar a l’edifici i que tot just ha aconseguit una bona feina a una consultoria financera. La seva manca d’experiència, la seva candidesa, serveixen per explicar els seus constants canvis d’idea, el seu constant lament per no ser on és, per trobar a faltar el que ha deixat enrere. Tots comparteixen una característica, com a mínim, són excel·lents auto-enganyant-se. Tots dos són personatges ambivalents, grisos, normals, i incòmodament propers. Qui de nosaltres no s’autoenganya? Qui no és egoista? No són herois ni antiherois. La seva grisor és més real, més minúscula.
La trama que creua aquestes dos personatges parteix de la mort de la mare del Berthold, la Lilly. Una figura noble i gran que, significativament, ha sortit d’escena quan el llibre comença. Com si l’època actual no pogués donar personatges èpics i nobles. La mort de la Lilly provoca la por del Berthold per perdre el pis de protecció oficial. Per això, inicia un seguit de muntatges barroers i improvisats per intentar no perdre el pis. D’aquests muntatges, sorgeixen un seguit de secundaris estrafolaris i pintorescos, com la Inna (que farà de mare), el Jimmy (l’enterrador) i la resta de veïns de l’edifici.
La Violet no entra en la trama. La travessa, amb la seva pròpia història. Una història de mida inferior a la primera, on es desenganya amb la feina, amb algun company de feina i amb les seves pròpies motivacions. Això la porta a deambular d’un somni a un altre, d’una causa a una altra, a un enyor a un altre, sense acabar de centrar-se en cap.
El llibre avança lentament. El llenguatge no m’ho ha posat fàcil. L’autora fa servir un lèxic ric i exigent que, a més de dificultar-me la lectura, no aporta gaire a la narració. La trama no respecta una estructura clàssica de plantejament-nus-desenllaç. No hi ha nus. No hi ha a penes desenllaç. Les situacions se succeeixen sense acceleracions. Amb massa escenes repetides. Amb massa palla per a tan poca història. Els personatges, malgrat ser singulars i interessants, no acaben de fer-se’m meus –especialment la Violet. I a mesura que el llibre avança i un s’adona que allò no anirà enlloc, m’agafaven ganes de deixar-lo a mitges.
No obstant, tenia detalls interessants que m’hi han mantingut fidel. La mirada de dona autora, per exemple, se’m fa més evident que en altres llibres, pels detalls en els que es fixa en les seves descripcions, en les olors o els trets físics que destaca dels personatges. M’ha agradat fixar-me en aquests detalls. També m’han agradat les pinzellades de vida col·lectiva que tenen lloc al marc de l’edifici. Com si l’edifici fos un personatge més, més digne i important que la major part d’ells, en realitat. I, és clar, m’ha agradat imaginar-me aquest Londres, tan diferent del que jo podia haver viscut. Aquestes classes desprotegides, perdudes dins un món decadent, que viuen de subsidis, mentre intenten trobar aire, panteixant, com si fossin peixos als que han tret de l’aigua sense haver-los avisat. Aquest Londres de personatges deixats enrere, desapareguts de les comèdies romàntiques, però també de les pel·lícules socials de Ken Loach o altres retratistes de les víctimes del thatcherisme.
En aquests focus he centrat l’atenció i he arribat al final. Sense negar-li el mèrit a l’autora, difícilment agafaré cap altre llibre seu. I això que crec que el llibre, malgrat tot, el recordaré durant força temps.
