Un es pregunta per què, a les alçades de la vida d’un autor com Mario Vargas Llosa, que té pràcticament tots els premis literaris als quals un escriptor pot aspirar, escriu un llibre com Travesuras de la niña mala. Conec poc l’autor, encara. Només li he llegit el Pantaleón y las visitadoras. Però tinc diversos títols seus a la llista de pendents que prometen un autor més complex i ambiciós. Dos adjectius que en absolut corresponen al Travesuras de la niña mala que acabo de llegir.
És cert que a una llibreria on compres els llibres a pes, t’endús el que trobes. I vaig trobar una edició d’Alfaguara que em va agradar. Després, davant d’un viatge llarg i diversos dies de vacances, va semblar una opció assequible, prou fàcil. Potser ho ha estat massa i tot.
Vargas Llosa escriu una novel·la lineal i senzilla. Narrada en primera persona i amb molts detalls que semblen auto-referencials (probablement autobiogràfics), l’obra té un sol punt de vista i una estructura que corre en paral·lel a la vida del protagonista. En Ricardo Somocurcio, Ricardito, és un adolescent peruà del districte de Miraflores, una ciutat enganxada a la metròpoli de Lima on viu i creix relativament protegit, dins una mena de classe mitjana educada i optimista. L’any 1950, quan comença la narració, en Ricardo té 15 anys. Com els que tindria Vargas Llosa. Viu a Miraflores, on Vargas Llosa passava els caps de setmana. Tots dos van trobar els primers amors a Miraflores. Ricardo, en concret, es va fixar amb la Lily, una xilena singular, petita i extravertida, que va caure al barri d’un dia per l’altre.
La Lily és la niña mala. Ni és xilena ni es diu Lily. Canviarà de nom cinc o sis vegades. Tot el llibre és la crònica de la seva història. De les seves constants trobades i abandonaments. Una història de mentides, traïcions, obsessions i devocions que s’allargarà quaranta anys. Tota una vida. Tota la vida.
En Ricardo és un personatge curiós. Més que el de la niña mala. Ella no deixa de ser una femme fatale relativament prototípica. Inassequible, capriciosa, indomable. Profundament sexual, provocadora i entremaliada. Envoltada sempre d’un hàlit de misteri i mentida. Tancada, dominadora i cruel. En canvi, en Ricardo, Ricardito, el niño Bueno, és l’autèntic protagonista de la novel·la. Malgrat els llums (i el títol del llibre) l’enfoquin a ella.
En Ricardo vol dues coses a la vida: viure a París i a la niña mala. Totes dues coses les acabarà aconseguint. Malgrat la seva grisor i la seva mediocritat. Malgrat el seu caràcter poruc i la seva vocació quasi-funcionarial. Precisament és la seva grisor, la seva constància, el que el portarà a tenir el que volia. I tenir el que volia és el que el fa desgraciat. Perquè mai s’està tan prop de perdre-ho tot com quan un aconsegueix el que vol. I en Ricardo la perdrà, a la niña mala, tantes vegades com capítols té el llibre. Cada vegada d’una forma més devastadora de l’anterior. Perquè cada cop l’aconsegueix una mica més. Cada cop la balança es decanta més al seu favor. En cada volta d’aquesta història en espiral, els pesos van compensant-se, fins a invertir-se. El que a Miraflores era una relació impossible, impensable, a París es torna possible. Despòtica i puntual, sí. Però possible. Després, a Londres es convertirà en assídua. A Tokyo, la polaritat s’inverteix. Quan tornen a París per tercer cop, trenta anys després d’haver-se iniciat el camí, és quan ell l’acaba de conquerir. Quan ella accepta intentar transformar-se. Viure amb ell. Casar-s’hi. I el fet que no ho aconsegueixi és només un símptoma més de la seva victòria. Marxa per últim cop. Per tornar per últim cop, i deixar-se acompanyar en la malaltia i la mort, fins al seu últim i definitiu adeu. Han passat gairebé quaranta anys i qui pot dubtar que en Ricardito, el niño bueno, ha obtingut tot el que volia de la vida. Què li queda, ja, per fer? No ho sabem. No hi ha novel·la després de la niña mala, de la mateixa manera que no n’hi havia abans.
Travesuras de la niña mala és, doncs, el relat simple i detallat d’una relació obsessiva, co-dependent, destructiva, tòxica i romàntica. En paral·lel, sí, se succeeixen personatges secundaris, que només existeixen en tant que crosses per conduir als retrobaments o les separacions de la parella. De fons, molt de fons, Vargas Llosa deixa pinzellades de la trista deriva política del Perú, el marc referencial que comparteix amb el protagonista. Tot, però, és petit, en comparació a la relació d’ells dos i la fascinació que la niña mala exerceix sobre el protagonista i, per extensió, l’autor.
Tot i que la lectura és àgil i entretinguda -una mena de guilty pleasure “culebronesc” empeltat de voyeurisme-, el balanç final em sembla relativament pobre. Tot és tan simple, tan poc original, tan repetit, que em torno a preguntar el que em preguntava quan iniciava la ressenya: quin sentit té, per a tot un Vargas Llosa, escriure aquesta història als seus setanta anys, havent escrit tot el que ja havia escrit i aconseguit tot el que ja havia aconseguit?
