No ha de ser fàcil escriure un llibre com que ha escrit Mark Haddon. En canvi, és molt fàcil sentir-s’hi ràpidament atrapat. La vida vista des dels ulls, la lletra i els pensaments d’un jove de quinze anys amb síndrome d’Asperger té un punt pintoresc i còmic. Els tics, les manies, les virtuts i les obsessions de Christopher Boone, encisen instantàniament al lector. És complicat evitar el somriure, als primers capítols, quan imaginem aquest infantilíssim adolescent fent les seves indagacions per esbrinar qui ha matat al gos de la veïna.

No obstant, les flors i violes del principi de llibre es van fent menys divertides a mesura que la novel·la i la trama avancen. Els somriures tendeixen a glaçar-se i les anècdotes i les rareses es tornen autèntics problemes, murs inexpugnables per al personatge central i per als seus pares, que són els protagonistes secundaris del drama. Primer, les manies es fan repetitives. Com a lector, m’he vist impacient i ansiós, davant de l’enèsima descripció d’alguns dels seus ritus i obsessions. I això m’ha fet veure que si en menys de 250 pàgines, a mi se’m feia repetitiu, què deu ser dels autèntics cuidadors de persones amb problemàtiques així. Poca gràcia deuen fer-los la incansable repetició de patrons, les seves limitacions innegociables o la seva incapacitat de retornar amb agraïment, amb respecte o, molt menys, amb afecte, tot el que aquests cuidadors han de fer al voltant d’ell.

El pare i la mare del Christopher, són, en certa manera, l’altre personatge de la novel·la. Una parella ja trencada per la incapacitat de gestionar correctament el fet que el seu fill té Asperger. La frustració de tots dos, cadascú de la seva manera. La incapacitat i intransigència de la gent del seu entorn davant d’aquesta situació. El dolor i la ràbia i la sensació d’injustícia i l’esforç i els sacrificis que han de fer per un fill, per una persona, que és incapaç de mostrar-hi empatia i els somnis del qual són una gran epidèmia que deixi el món desert de persones “normals” (inclosos els seus pares) i on ell pugui fer el que li plagui sense haver de patir per les coses que el fan patir quotidianament.

I malgrat tot, estem davant d’una història de superació. Perquè, empès pels esdeveniments, Christopher trenca la seva estabilitat i el seu confort, i s’enfronta al desconegut i a algunes de les seves limitacions. I no se’n cura, és clar, però les supera. Amb dificultat, amb sort, però les supera. I, precisament, veure’s capaç d’enfrontar-se a aquestes dificultats, és el que, al final, deriva en un final feliç, en una història de superació. Versemblant per accidental. Adorable per involuntària. Però capaç de deixar un molt bon gust de boca, quan veiem que el Christopher, d’alguna manera, ha crescut vorejant la catàstrofe. S’enforteix ell, protagonista. I m’enforteix, o em gratifica, a mi, lector.