La felicitat d’un pollastre a l’ast fa gust d’exercici d’estil. D’exploració de personatge. D’especulació en format novel·la curta o pròleg llarg. Marta F. Soldado (de què deu ser la “F”?) construeix un relat costumista i proper, que parteix de la quotidianitat més extrema, per anar desdibuixant-se, suaument, per donar pas a una successió d’anhels, inquietuds i fantasies que són tan inesperades com efímeres.
La Fina és la figura que centra la mirada de la Marta (F) Soldado. Una perruquera dòcil, humil senzilla, que ha aconseguit fer realitat els seus somnis -dòcils, humils i senzills, també. Somnis estàndard de dona estàndard. Una feina estàndard. Una família estàndard. Una vida que ja està viscuda. Potser és l’ombra d’aquesta mort en vida, aquesta partitura ja tocada, d’aquesta novel·la ja està escrita, el que fa trontollar la Fina.
Quan la vida de la Fina trontolla, no ho fa de forma novel·lesca. No li passa res. No l’assalta cap revelació. Trontolla a partir d’unes esquerdes que ja hi eren. Com les que tots tenim. La Fina té desitjos castos i innocents, com el model del pòster que té penjat a la perruqueria. Com quan escolta en secret com follen els veïns de baix. Com la seva obsessió malaltissa amb les rajoles blanques de la perruqueria, que representen l’últim obstacle per poder declarar que ha arribat a assolir el 100% del seus desitjos vitals.
Quan es queda sola al pis i a la perruqueria perquè els seus fills i el seu marit se’n van a un apartament a la platja, les esquerdes s’eixamplen. I se l’empassen. La Fina, de Rodríguez, troba que té temps per a ella. I aquest és potser l’únic detonant de tot plegat: uns quants dies amb més temps i menys obligacions que de costum. Retrobar la individualitat. Descobrir que pot decidir coses per a ella mateixa. Sorprendre’s sent egoista, capriciosa, sensual i imprevisible. Imaginar-se com algú diferent, com si tots els seus sentits i els seus pors s’amplifiquessin i cada nova respiració, cada cosa que mira, toca, olora o menja, es tornés estranyament intensa i nova. El llibre no hi fa cap referència, però no puc deixar d’imaginar-me la Fina imaginant-se com l’Anna Galiena fent de Mathilde a “El marido de la peluquera”. Encara que tot plegat només pugui durar uns quants dies o poc més d’una setmana.
Tota la novel·la s’escola entre els dits mentre un espera que alguna cosa passi. Quan la Fina posi els peus dins alguna de les escletxes. Que aquesta existència que trontolla s’ensorri. Que l’autora ens regali alguna de les coses que passen a les novel·les. Però no passa gaire. Sí, la Fina fantasieja. Sí, la Fina flirteja. Sí, la Fina menteix i somia i projecta desitjos i anhels. Però tot fa l’efecte de ser tan vaporós i inconseqüent com el somni d’una nit d’estiu. I tot i que la Marta F. Soldado tria no explicitar-ho, crec que si ho pensem, sabrem que la Fina no trigarà massa a deixar-se engolir novament per la seva vida dòcil, humil i senzilla. Que no es marcarà cap Thelma i Louise. Perquè la vida real està feta de Finas, i no de Thelmas i Louises. I per a això serveix la literatura de proximitat.
En resum, una bona immersió en aigües tranquil·les; una deliciosa mirada enormement estranya i quotidiana alhora; un bonic exercici literari protagonitzar per un personatge vital, bonic i inquietantment proper.
