Qualsevol llibre que publiqui la Marta Rojals, sempre em provocarà el mateix: una barreja d’expectació i de prudència, d’esperança i de temor. La seva tercera novel·la, El cel no és per a tothom, em venia generant inquietud des del mateix moment que vaig saber que se’n preveia la seva aparició. Serà com el Primavera, Estiu, etcètera? Serà com L’altra? Serà diferent de tot plegat? En llegia alguna entrevista i volia deixar-la a mitges, per no saber-ne res, per no especular, per no avançar-m’hi. Però no podia evitar-ho. Especulava. Temia i volia alhora.
“Se m’està fent bola”, me’n van dir. “Fins a la pàgina 400 no passa res”, em van advertir. “Però després, ho remata de collons”, provaven de consolar-me. “Escriu com els àngels”, ho remataven. I jo, que ho posava tot en suspens. Intentava esborrar-ho de la memòria, sense èxit, perquè hi coses per a les que no hi ha tecla de “delete”. Li vaig posar calendari: serà la lectura de nadal. I així ha estat. Vaig triar començar-lo a un avió, perquè segur que hi encaixaria bé. I ara, en tancar-lo, encara no acabo de saber què en penso ni si coincideixo en cap d’aquells comentaris previs.
“El cel no és per a tothom” és la història de tres germans. El llibre pot enganyar i fer pensar a algú que és la història de dues bessones. Però no. És la història de dues germanes que són bessones i un altre que no ho és. I tots tres formen un triangle literari vívid, dens, prosaic i magnífic que s’allarga 600 pàgines com se’n podria haver allargat 600 més.
L’Eva i la Sara són bessones i no volen ser-ho. S’esforcen en distingir-se i diferenciar-se tant com poden. L’Eva vol terra ferma. La Sara vol cel. L’Eva vol envoltar-se de família. La Sara, d’aire lliure, de fantasmes i de llibertat. Però de vegades l’Eva sospita que realment voldria volar i la Sara enyora la solidesa d’una vida convencional. No poden permetre’s-ho, però. I mantenen el rumb fix cap als seus somnis divergents. El Pep, per la seva banda, no és bessó ni té somnis ni objectius. El Pep sura i va a la deriva, perquè a ell li agraden més els vaixells. I les motos, és clar. I el heavy metal. I tot el que faci soroll i li emboti prou el cap i li permeti allunyar-se cada cop més d’una família on tothom sap què és i què vol menys ell, que ha arribat quan tots els rols ja estaven repartits. Ai, el Pep.
El llibre és una constant successió d’escenes en temps present i d’escenes del passat. El temps present ens porta unes bessones de quaranta-quatre anys, aproximadament cap a l’any 2007 o 2008. El temps present avança linealment, a pas de puça. Tota l’acció no s’allarga més de tres o quatre dies. Hi trobem una Sara preocupada per unes proves mèdiques que poden resultar fatals i mirant de decidir què fer amb les dues parelles estables amb qui comparteix llit i vida. A l’Eva la trobem a punt d’embarcar-se en el seu projecte professional i personal definitiu, quan l’Ona, la seva filla gran marxa de casa seva anunciant un embaràs i alliberant tots els seus dubtes i dimonis. I al Pep el tenim engabiat, perdut, deprimit i molest amb com se li ha girat la vida, ara que és pare d’una criatura de dos anyets que ni volia ni ara sap com gestionar. El temps present s’activa amb un seguit de missatges i trucades que els portaran a trobar-se, a passar uns dies junts, a veure si hi ha res que sàpiguen resoldre, o, com a mínim, distreure.
El temps passat és tot el temps passat d’abans d’aquests tres o quatre dies. Pintat a flaixos. Desendreçat. Ara d’aquí, ara d’allà, fent salts capriciosos. Fragments d’un trencaclosques gran i relativament monòton, que ens serveix per entendre i assimilar les motivacions i profunditats de cadascun dels personatges. Coneixerem el pare sempre malalt i somiador. La mare cruel i despietada. Els bessons Miquel i Quim, que marcaran la vida de l’Eva, esdevenint els seus altre Ying i Yang. El Dennis i el Max, que són l’equivalent que té la Sara, gairebé simètrics. I coneixerem l’evolució del Pep, la seva simplicitat, la seva mirada estranya cap a una vida que mai li dona un respir ni es deixa entendre del tot.
Present i passat s’entrecreuen i s’autoexpliquen. Personalment, em falta present i em sobra passat, aquesta vegada. Crec que aquest cop Rojals dedica massa pàgines als detalls de tres personatges que ja ens ha pintat amb tota precisió. Que no és necessari tornar a il·lustrar cada mania, cada obsessió ni cada imperfecció, dels tres germans. O, si calia, calia anar més a fons, i no seguir pintant-ne la superfície. També trobo a faltar una mica més de la mare, la Natàlia, un personatge fort i magnètic que acaba apartat de la trama i desaprofitat. El present, en canvi, demana més. I demana més ritme. Almenys a mi.
M’és inevitable comparar. Així que no m’hi resistiré. El Primavera, estiu, etcètera és un llibre que sembla que surti de les entranyes, del cor, de la vida i dels arrels de l’autora. L’Altra surt del seu cap, d’una planificació i una estructuració deliberades on novel·litza el seu entorn proper i personatges que sospito que li són familiars. A El cel no és per a tothom, torna a primar el cervell per sobre del cor. Estic segur que la Marta Rojals va passar enormes quantitats de temps investigant. Segur que té un timeline en excel que faria empal·lidir els meus. Segur que l’esforç per situar-se fora de la seva època vital i fora de la seva generació (farta de sentir, potser, que fa literatura generacional), va ser important. El resultat, però, en la meva indocumentada opinió de fan seu, torna a quedar lluny del Primavera. I potser sempre serà així. Perquè Primaveres, un autor normal, no en fa cap. I un de genial, si té sort, en fa un. O mig. Així que no és cap crítica. Ni cap decepció. Només la constatació de com n’és d’únic el seu primer llibre. Insisteixo: en la meva indocumentada i visceral opinió de fan.
Si faig l’exercici de no comparar-lo amb el Primevera…, crec que puc dir que aquest m’ha agradat més que L’altra. I això que el ritme de L’altra és més vibrant i els personatges em són més propers. Però aquí, a El cel no és per a tothom, tot sembla més real, més reposat, més versemblant. I no hi ha els trucs i jocs de mans que m’enterboleixen l’opinió que tinc del seu segon llibre. Aquí (com passa amb els germans del The Corrections de Jonathan Franzen) hi ha tres personatges de debò, esfèrics i quotidians, íntimament interrelacionats. I això últim m’agrada molt i crec que és el més valuós de la novel·la: la forma en la què cap dels tres s’explica sense els altres. Veure com Rojals construeix, no un (com als altres dos llibres), sinó tres personatges tan genuïns, naturals i imperfectes, és, senzillament, un espectacle.
