Hi ha llibres bons i dolents. N’hi ha de normalets i especials. Hi ha llibres extraordinaris. I n’hi ha que, d’alguna manera, et canvien la vida. M’agradaria evitar que això sonés a tòpic o a exageració, però no sé si aconseguiré evitar-ho. El cert és que, en certa forma, sense estridències ni revolucions ni catarsis personals que lamentar, puc afirmar que el llibre Primavera, estiu, etcètera, de la Marta Rojals m’ha canviat la vida.

Si algú llegeix aquestes línies buscant una ressenya del llibre, el millor que pot fer és saltar-se el post. Tota la resta d’articlets d’aquesta secció poden servir com a ressenyes, per molt sui generis que siguin (fins i tot dos Rojals més: L’Altra i El cel no és per a tothom, ressenyes totes dues més convencionals). Aquest no. No pots ser objectiu amb un llibre del que afirmes, així, a la brava, que t’ha “canviat la vida”, no?

Sí, d’acord: puc mirar de rebaixar-ho, per a que soni més creïble o més proper al meu to cínic i descregut habitual. Puc analitzar-ho críticament i riure’m sarcàsticament de mi mateix. Sí, puc fer-ho i tant l’escriptura com la lectura posterior serien més fàcils de pair. Fins i tot més lluïdes, segurament. Però el fet és que després d’anys sense llegir de forma continuada, aquest llibre marca un abans i un després. En els 18 mesos posteriors a començar aquest llibre he llegit 25 llibres. En els 18 anteriors, 7. O, comptat d’una altra manera, els 25 anteriors van necessitar 6 anys. Només amb aquestes xifres, el canvi ja és radical. Ja que estem exagerant, puc continuar fent-ho afirmant que aquest Rojals no només m’ha canviat la vida, sinó que m’ha reconciliat amb la literatura i el plaer d’estremir-me llegint.

A nivell qualitatiu, el canvi també és significatiu. He passat d’un estil de lectura relativament accidental a un de més deliberat, com no feia des de fa molts anys. Triant autors, estils, idiomes… i apuntant-m’ho tot. Aquest mateix text n’és un producte: no fa gaire, vaig decidir fer un inventari vital dels llibres llegits. A continuació, mirar de prendre quatre notes sobre el que cadascun dels llibres que anava llegint m’aportava. Per forçar-me així a reflexionar-hi una miqueta, abans de passar al següent. I per salvar-ne les sensacions dels estralls de la meva terrible memòria. Vaig agafar la meva llista i vaig decidir que no només escriuria/ressenyaria cap endavant, sinó que també desfaria el camí, retrospectivament, fins a aquest llibre. Fins el llibre Primavera, estiu, etcètera. El llibre que, per casualitat o per causalitat, fa canviar-ho tot, encara que sigui només una miqueta. I fins aquí he arribat. Fins al llibre que fa ‘clic’.

Què té Primavera, estiu, etcètera? Forma i fons. Estructura i evolució. Personatges i situacions. Quatre pàgines seves tenen més realitat que quatre-centes de molts altres llibres. I no perquè expliqui coses que siguin més o menys veritat. Sinó perquè és capaç d’explicar-les d’una forma genuïna i precisa, profunda i senzilla al mateix temps. Crec que un llibre mai m’havia mogut a escriure sobre ell, si deixo de banda les ressenyes i recensions escolars. I, en canvi, aquest sí. D’una forma espontània. Sense saber massa bé perquè. Amb les vísceres encara somogudes. Recupero fragments escrits poc després d’acabar el llibre:

M’ha marcat el llibre de la Rojals, sí. Porto mastegant-lo pràcticament des que el vaig obrir. Especialment des que vaig passar pel capítol 11. I, el que és millor: ho he estat fent durant gairebé qualsevol moment en el que la ment se’m desocupava: especialment quan no el llegia, pensava en el que hi havia llegit. Projectant-lo sobre les meves pròpies ombres i els meus propis relats no escrits.

No m’ha generat distància que la protagonista fos dona, per molt que alguns s’entestin a dir que és “literatura femenina”. No m’ha generat proximitat el fet que fos un llibre “generacional” escrit per algú de la meva quinta, per molt que alguns insisteixin a dir que aquest és el punt de connexió. M’han atret, en canvi, les dues línies que veritablement creuen el llibre de punta a punta: d’una banda, el desconcert d’una protagonista que s’ha perdut en el camí que va d’un passat infantil i rural a un present rural incert, passant per una ciutat gegant, adulta i individualitzadora i obviant que aquell passat infantil i rural, aquell origen, segurament, mai va ser real del tot. D’altra banda, l’argument sentimental, la història d’un desig apaivagat per un sentit de lleialtat i soterrat –colgat, diria ella- sota la pesada manta d’una relació de parella adulta i correcta i normalitzada, dins el context urbà adequat.

El que em provoca aquest llibre, va més enllà de la seva trama. Més enllà dels seus personatges, les seves històries i de les magnífiques giravoltes que li dóna a la variant dialectal. Potser és mèrit del llibre o potser és només oportunisme i em va agafar en el moment adequat. Potser era jo, que buscava una excusa per enfocar les meves energies d’una forma nova. D’una manera o una altra, però, el llibre em posa cara a cara amb una contradicció que també vaig escriure amb el cadàver de la última pàgina encara calenta:

Què fas quan un dia t’adones que aquella història literària que t’apassiona, aquella autobiografia crua que tenies pendent reconvertir en una narració accessible i anonimitzada, et passa per davant dels ulls, ja escrita? I millor del que mai l’escriuries tu…

Poques setmanes després, en un altre exercici per escrit afavorit pel silenci del trajecte en tren, feia llista de projectes pendents. El número 1 de la llista brillava amb la llum pròpia que el sotrac del llibre de la Rojals havia provocat: “escriure una novel·la”. Tinc dos llibres d’assaig publicats. Tinc dotzenes d’articles, en diferents formats. Tot va venir com a subproducte d’un tipus de vida i professió que vaig descartar fa anys. I, no obstant, quelcom de tant més lúdic i aparentment inútil, com una novel·la, em fa molta més il·lusió. Una il·lusió simple i genuïna. Pura i pueril. M’és igual. Un objectiu vital.

En el fons, la frase “escriure una novel·la” és una manera senzilla per donar cobertura i embolcallar una realitat més complexa i mala d’explicar, com és el rol que l’escriptura –més que la lectura- ha tingut a la meva pròpia evolució. Si fos possible comptar totes les hores que m’he passat, a la vida, escrivint pàgines “ocioses”, segurament sumarien anys sencers. I dic “pàgines ocioses” per diferenciar-les de les pàgines escrites per motivació laboral o acadèmica. “Escriure una novel·la” és una frase epidèrmica. No és completa. Per a mi, “escriure” és un verb no transitiu. És una forma de pensar. Pensar amb els dits. Amb les tecles. És una forma de recordar. Una forma d’imaginar. Una forma de viure. Una forma d’exhibir-se. Aquestes mateixes paraules no tenen cap altre propòsit que aquest. Si ara mateix algú em pregunta què faig, la resposta és senzilla: “escriure”. El problema ve si algú em pregunta què escric. Aquí ja no sabria què dir. Potser perquè la resposta no és important.

18 mesos després d’acabar amb les peripècies de l’Èlia de cal Pedró i tota la seva col·lecció d’ombres he llegit i escrit molt. El que he llegit ho puc resseguir en aquests posts de blog. El que he escrit, potser no tindrà cap altre futur que ser rellegit per mi mateix, de forma cíclica, egocèntrica i d’amagatotis. D’una manera o una altra (i per tancar “això” d’alguna manera), Primavera, estiu, etcètera és el detonant de massa coses com perquè algun mèrit no sigui completament responsabilitat de l’autora. Sé que res meu tindrà mai la qualitat i farà vibrar un lector com ho fa el seu capítol 11. Però no em preocupa massa, perquè tampoc sabria on trobar un capítol tan collonut en tots els llibres que he llegit en la vida. Així que gràcies, Marta. Gràcies pel capítol 11. Per l’Èlia i el Bernat i per dibuixar amb traços tan ben diferenciats el que són, el que van ser i el que es pensen que han estat. Gràcies pel poble, pel tros i per les oliveres. Gràcies per pintar l’aire imprecís, enorme i inefable que separa Barcelona dels pobles. Gràcies per posar-ho tot tan junt i tan bé i en un moment tan adequat. Gràcies per l’empenta. Em porti on em porti. O encara que em porti al mateix punt del que vaig partir. Gràcies, Èlia. Gràcies, Marta.

 

Post Data. Han passat 4 anys i 10 mesos des que vaig publicar aquest article. Gairebé 6 anys i mig des que vaig llegir el Primavera, Estiu, etc.. Per alguna raó que desconec i em fa feliç, aquest post no és només, probablement, la pitjor ressenya d’aquest blog sinó també el seu article més visitat. Rellegir-lo ara, poc abans de la publicació de la meva primera novel·la em fa pensar fins a quin punt, el camí que hi porta naixia -o agafava una embranzida sòlida- precisament arran d’aquest article visceral i desendreçat.