Un dels llibres pendents marcats en vermell intens de la meva llarga llista de títols que hauria d’haver llegit és, era, La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Finalment ha tocat, en una lectura que ha estat ràpida i fluïda. I com s’anunciava, la Natàlia, la Colometa, ha resultat ser un personatge extraordinari.
Extraordinari perquè és diferent. La Colometa és una antiheroïna que ni tan sols encaixa amb el antiherois convencionals. La Colometa no és dolenta ni enginyosa ni atrevida ni cruel ni ambiciosa. La Colometa és una antiheroïna fora del comú.
Abans de ser la Colometa, la Natàlia era una joveneta riallera i innocent, que embolicava pastissos a una pastisseria de Gràcia. Un dia de festa major, en Quimet la festeja amb decisió, amb força. A ella això la sedueix. Es desfà del noi amb qui festejava, un noi sense esma. I entra en el procés convencional que la porta al matrimoni amb el Quimet. És en Quimet qui li posa el sobrenom de Colometa. Es casen amb humilitat, però amb correcció.
En Quimet és un personatge ambiciós, egoista, masclista i expansiu. Es pot pensar que la Natàlia queda anorreada per ell. Que ell s’imposa i la Natàlia consent. Quan en Quimet decideix que criaran coloms a casa, fins al punt que tot el seu món s’omple de coloms, de menjar de coloms i de merda de coloms, aquesta dominació o aquest anorreament semblen palmaris. No obstant, no sé si aquesta és la única lectura que s’hi pot fer. En Quimet és el que és. Ho és des del primer dia. Això és el que atreu, precisament, la Natàlia. En Quimet somia que es faran rics amb els coloms. I ho fa ignorant l’absurd domèstic que provoca. Però l’anorreament de la Natàlia no ve només d’aquí. Crec que el personatge que ens pinta Rodoreda és més complex i interessant que això. Potser sí que la Colometa és una víctima, però no només és una víctima. I no només ho és d’en Quimet.
La Natàlia és òrfena de mare. A penes té referents morals. La vida real li passa per sobre. Primer, en forma d’un marit. Després, en forma d’un parell de fills. A continuació, d’una guerra. I després, en forma de la misèria absoluta. La Natàlia sobreviu a tot plegat sense cap estratègia concreta. Adaptant-se com pot. Grinyolant. Transformant-se. Enfosquint-se. Si el Quimet l’anorrea, també ho fa la guerra. I la postguerra. I fins i tot l’Antoni, l’adroguer que la salva, també ho fa anorreant-la.
Precisament crec que això és el que fa que el personatge sigui especialment singular i interessant. La Natàlia/Colometa es mostra infantil, de vegades. Altres, cruel. Sovint, insensible i descarnada. Gairebé sempre, desorientada. És significatiu com es veu la guerra, a través dels seus ulls. És la guerra dels altres. En cap cas és seva. És una guerra que s’esdevé com si fos un terratrèmol, una desgràcia, un fenomen natural contra el que no hi pot fer res i vers el qual no té cap relació. La guerra se n’endú la prosperitat, les comoditats, el marit i els seus amics. La guerra porta la misèria absoluta i la deixa sense recursos. I això la porta al caire de renunciar a tot. A matar els seus fills i matar-se a ella mateixa, quan ja no pot més. Perquè seria millor morir que continuar malvivint d’aquella manera.
I sí, l’atzar, en forma de l’adroguer Antoni, la salva. Li salva la vida i la dels fills. Però no la recupera. Perquè la Colometa és irrecuperable. Perquè un cop deixa de lluitar cada dia per un rosegó de pa, ja no sap per a que lluitar. I per això es tanca a casa. O, després, es perd pels parcs. Perquè ja no és ningú. Per culpa de tots i de ningú.
La Colometa contrasta amb l’Andrea de Nada. Són dues generacions diferents. Mentre la guerra destrueix la vida de la Natàlia, a l’Andrea només li transforma el futur. També és radicalment diferent de la Trini d’Incerta Glòria. La Trini, segurament, és més propera a la pròpia Mercè Rodoreda. No té res d’ingenu. Queda enrere, sí. No va al front. Viu la guerra des de la rereguarda, on la misèria és major i no s’endolceix amb les engrunes de l’èpica militar. La Trini està informada. La Rodoreda, també. La Natàlia, no. La Colometa tampoc té res a veure amb les Hortènsia, Elvira o Pepita de la La Voz Dormida. Elles són les figures que habitualment reben els homenatges. Les resistents. Les guerrilleres. Les compromeses. La Natàlia no. Per no tenir, no té ni una derrota que lamentar. La moralitat deformada de la Colometa sí té, en canvi, un punt semblant a la que de Pascual Duarte. Tots dos són experts i ignorants a l’hora. Tots dos són innocents i bruts, cruels i purs al mateix temps.
La Plaça del Diamant és un relat febrós i àgil. Atropellat per moments. Amb personatges irregulars. Amb forats argumentals. Però tot se li perdona, a la Colometa. Tot se li ha de perdonar perquè el que ens dona, a canvi, és un relat versemblant i vibrant, una veu mes anònima i adormida, però segurament més real, que totes les que solen explicar-nos aquella època. Gràcies, Colometa. Gràcies, Natàlia. Gràcies, Mercè.
