Definitivament, Houellebecq és un escriptor peculiar. Me’l mirava des de la distància, amb una barreja de respecte i desconfiança. Però a ‘Plataforma’ em va agradar molt i vaig decidir que abans de no massa temps repetiria. Ho he fet amb ‘Las partículas elementales’ i l’experiència no ha estat a l’alçada de l’anterior.
Potser, però, és més culpa meva que no pas de l’autor. Amb la situació política de les últimes setmanes, costa concentrar-se i llegir literatura, sense que el cap se te’n vagi cap al ‘tema’. Potser això ha fet que la lectura m’hagi sortit trencadissa, distant i fràgil. O potser no és tan cosa meva i el que és trencadís, distant i fràgil és la trama i els personatges del llibre, que no arriben a escalfar i a connectar mai amb el (aquest) lector.
El llibre recorre la vida de dos germans. En Michael, un biòleg de primer nivell mundial i en Bruno, un mediocre professor de secundària. En certa manera, aquests germans de mare –que no de pare- demostren com és de parcial i desequilibrada, la vida humana. En Michael és algú que només té vida espiritual i científica, que podria viure sense pràcticament interactuar amb ningú. Centrat en la seva feina i les seves reflexions, tota idea de felicitat, amor o sexe són pura teoria i les viu a través de tercers. Ni tan sols quan ho experimenta, les sensacions que li provoca aquesta dimensió “material” de la vida són per a ell especialment significatives o notòries. En qualsevol cas, viu les seves mancances amb tranquil·litat i no les enyora.
En canvi en Bruno és un personatge molt més insegur i dependent. Les seves manies, fòbies i complexos són freqüents. De fet, té menys pes dins el llibre i la seva principal funció és servir de contrast al Michel. I donar-li a l’autor l’excusa d’introduir escenes més dinàmiques i morboses. A través de Bruno podem recórrer una infància turmentada, una adolescència traumàtica i un reguitzell de complexos físics i de misèries morals que l’acompanyen durant tota la vida.
La relació entre tots dos personatges és forçada i gairebé anecdòtica. Sembla un atribut més dels seus personatges, més que no pas una base sobre la què construir-los i una relació que es mogui i evolucioni en el temps. Són personatges aïllats, insensibles i egoistes. Són, sembla dir-nos Houellebecq, el resultat de la decadent societat urbana contemporània.
Perquè Houellebecq no té cap problema en omplir les seves narracions de ficció d’especulació sociològica, interpretacions antropològiques i divulgació filosòfica. En aquest cas, a més, hi afegeix reflexiones pròpies de la metafísica i abundants referències de biologia molecular. Totes aquestes divagacions ens diuen que no té cap compassió pel lector. Segurament perquè el lector no li importa gaire. Ell ja té la seva audiència i el seu prestigi i no crec que li preocupi massa deixar de banda la narració dels fets i pensaments dels seus personatges per prendre’ls la veu i ser ell qui divaga, especula i pontifica. En aquests passatges, l’autor es converteix més que mai en un ventríloc que fa moure la boca dels seus ninots, a penes dissimulant que és ell qui parla, amb les seves pròpies dèries i manies. Houllebecq sembla discutir amb ell mateix, especular sobre postures provocadores, jugar a ser xenòfob o misogin o simplement, idiota. Potser per això els seus personatges són una col·lecció de misèries humanes a les que mirem amb un deix de fàstic i admiració.
Spoiler’s alert. El llibre s’extingeix sense estrèpits. Bruno reclòs de per vida en un internat i Michel suïcidant-se un cop ha acabat la seva recerca a mig camí entre la biologia, la genètica i la metafísica. Podria acabar aquí no passaria d’un llibre que he llegit amb una certa atenció i poca immersió (com els mateixos personatges han passat per la vida). Però, aleshores, l’autor es treu de la màniga un epíleg desconcertant. Segons l’epíleg, les investigacions de Michel han canviat radicalment la humanitat. Escrit aproximadament un segle després, el llibre sencer es converteix, doncs en una mena d’homenatge narratiu a l’espècia humana del passat que, des de l’òptica d’aquest nou present, poc es distingeix de les bèsties. La nova humanitat viu una mena d’utopia esblanqueïda, on s’ha eliminat la reproducció sexual i s’ha substituït per un procés de clonació d’individus genèticament perfeccionats fins al punt de constituir una nova espècie. L’epíleg, a penes una dotzena de pàgines, és el cop de gràcia final, la pallassada prescindible que, imagino, molts hauran criticat. En canvi, a mi, que m’agrada l’especulació futurista i els escenaris utòpics/distòpics, m’ha millorat la valoració final del llibre, li ha donat un cert sentit global i ha fet que l’acabi amb un inesperat somriure.
