Com li passa al final del llibre al Michel, el protagonista de “Plataforma”, d’Houellebecq, jo també estic una mica paralitzat. Congelat. Ataràxic. Insensibilitzat. És cert que la seva insensibilitat està causada per un xoc post-traumàtic i la meva només per haver-me acabat el llibre fa pocs minuts. Però la sensació és paral·lela.
La lectura del Plataforma encara em dóna voltes per l’estómac, sense acabar de deixar-se digerir. No sé si és perquè és un llibre amb altibaixos, o bé perquè de vegades sembla que són dos o tres llibres en un que, quan volen relligar-se i connectar-se, decauen, en la zona intermèdia. El llibre potser també insensibilitza per la profusió de mort, de tragèdia i, sobretot, de sexe, que l’omple. O potser és que la temàtica, el tractament, la narrativa, el ritme… tot plegat, té un comportament normal, però diferent, singular dins el seu classicisme. Aquestes contradiccions fan que encara no sàpiga, tot i haver-lo acabat, si es tracta d’un llibre original o no.
I és que l’argument no té res de revolucionari: un funcionari gris, solitari, que tot just ha creuat la barrera dels 40, es troba amb la mort de son pare. Una mort violenta i inesperada que ell, no obstant, descriu de forma distant, freda i, fins i tot, burleta. De forma més accidental que premeditada, aprofita dies de vacances i part dels seus diners, per anar-se a un circuit organitzat a Tailàndia. El seu punt de vista del país, del format del circuit turístic, del grup que es forma i del seu consum d’alegres prostitutes tailandeses és igualment cínic i détaché. Sembla que el llibre serà així, una crònica desganada, crítica, sobrada, de la vida contemporània. No obstant, de sobte, inicia una relació la Valérie, amb una de les dones del grup.
El llibre, aquí, canvia de ritme, de registre. La mirada cínica es dilueix. L’abundant sexe amb prostitutes deixa pas a un encara més abundant sexe amb la Valérie. I la seva figura gris, trista, s’il·lumina. Aquí, de sobte, l’interès que s’apuntava sobre el món dels viatges organitzats i el turisme de sol, platja i sexe, s’amplifica. A través de la figura de la Valérie, executiva d’èxit d’aquest sector, Houellebecq s’hi esplaia. El llibre amplia el seu focus, entren més protagonistes. El mateix protagonista entra com a ideòleg d’una nova línia de negoci per explotar el turisme sexual organitzat. La parella es consolida. El comportament sexual de la Valérie, la seva generositat, voracitat i curiositat, no només es pinten per part de l’autor com una raresa als ulls dels protagonista, sinó que semblen condensar els anhels de la major part del gènere masculí occidental, deformat a base de comèdies de Hollywood i pel·lícules porno.
El registre d’Houellebecq, però, mai s’excita. Les descripcions són àtones. La narració sempre sembla més propera a la d’un sociòleg que a la d’un novel·lista. Aquesta distància de l’autor respecte a la història és la mateixa que practica el protagonista vers la realitat en la que viu. I aquesta manca d’intensitat, aquest sexe descrit en termes que van de la biologia a la pornografia sense passar pel romanticisme, sempre sembla que amaguin alguna cosa més. Alguna sorpresa desagradable. Un gag tràgic. Així que quan, finalment, spoiler’s alert, la desgràcia s’acarnissa amb ell i el fa tornar a la casella de sortida, el lector a penes arriba a sorprendre-se’n. Tot plegat no podia ser més que un immerescut parèntesi que el retorna, buit d’energies i d’esperances, no només a la casella de sortida, sinó més enllà, més a fons, més avall. I és des d’aquest pou, fred i cínic, insensibilitzat, des d’on ens escriu Michel, havent convertit la novel·la en una enorme ficció autobiogràfica. Prou rodona, dura, intensa i colpidora, com per deixar desorientat al lector.
