Després de Plataforma i Las Partículas Elementales, la lectura de Sumisión de Michel Houellebecq era una cosa que havia de passar més d’hora que tard. Trobar-lo casualment a la Biblioteca era l’empenteta del destí necessari. Abans del meu primer Houellebecq, em feia mandra que “Sumisión” pogués resultar-me més o menys tediós o inassequible. Després d’haver-ne llegit un parell, el que em feia enrere era la perspectiva d’un llibre massa mediàtic, massa polèmic, massa oportunista.

La realitat, però, no ha tingut res a veure amb això. Malgrat la fama que el precedeix,  “Sumisión” no és un llibre especialment provocatiu ni gamberro. Tampoc és gens obtús ni divaga excessivament. Al contrari, és un llibre d’estructura narrativa absolutament clàssica, perfectament endreçada, amb un sol punt de vista narratiu en primera persona i una sola línia del temps que, fins i tot, en alguns moments ve acompanyada per dates posades als inicis d’alguns blocs, per a que no es perdi ningú.

En la simplicitat narrativa pot raure, almenys parcialment, la seva eficàcia. Un gira pàgines a tota velocitat, empès per una successió d’esdeveniments i pensaments àgils. Costa interrompre la lectura, perquè Houellebecq aconsegueix sembrar aquesta llavor, aquestes ganes de saber què passarà a continuació. I ho aconsegueix sense explosions, assassinats ni persecucions. En qualsevol cas, si em temia un cert desconcert narratiu, m’he trobat tot el contrari: “Sumisión” és un llibre narrat d’una forma extremadament clàssica, assequible i fins i tot didàctica.

El llibre té tres capes. Una és la més coneguda del llibre. La més notòria i original. És la capa política. Una segona és la pròpia evolució del personatge dins aquest context. La tercera capa és la que té a veure amb els interessos intel·lectuals, acadèmics i literaris del personatge i és la que menys interès aconsegueix atreure’m. Decapem-ho:

1/ Sumisión destaca per ser una especulació de política ficció agosarada i provocadora. Els paràmetres de l’anàlisi política, cultural i sociològica de Houellebecq són sòlids i enginyosos. Com en altres textos que li he llegit, és capaç, de forma inigualable, de barrejar novel·la i assaig sociocultural d’actualitat de forma brillant. La submissió de França a l’Islam és explicada de forma gens catastrofista, gairebé com un procés d’història natural. Política, història i teologia s’interrelacionen i pinten aquest canvi com a radical i alhora, gens apocalíptic. La submissió de la gran nació francesa s’esdevé de forma tranquil·la, gairebé com un mal menor abans que caure en les urpes del Front Nacional. De fet, segons com, l’escenari d’una França que prefereix transformar-se (sotmetre’s) en República Islàmica abans que convertir-se en neofeixista no sé si és necessàriament pessimista, tal i com molts l’han qualificat, posant-se les mans al cap. Aquesta capa és el fil conductor del llibre, el que el fa polèmic i singular i el que aconsegueix que un no vulgui deixar de passar pàgines.

2/ No obstant, per a mi, l’autèntica submissió de la que parla el llibre és la del protagonista. La seva crisi existencial és tractada amb una certa frivolitat per part de l’autor, que ens pinta un personatge tan típicament desestructurat, solitari i gairebé disfuncional com en altres llibres. Davant el cicló que assola el país i que deixarà França transformada en un país diferent, el protagonista (un tal François del que crec que no arribem a conèixer el cognom) es queda descol·locat. El llibre és la crònica del seu procés de convenciment per adoptar l’Islam. I ho farà no per convicció religiosa ni forçat per les circumstàncies. No el decanten motius humanistes, teològics o místics. No. És molt més precari i menys heroic: el que l’acaba convencent-lo és la perspectiva de cobrar més, de tenir més reconeixement i de poder casar-se amb 2 o 3 dones submises –elles també-, tradicionals i ben musulmanes.  El llibre comença amb els preparatius de la submissió col·lectiva i s’acaba en el moment de la conversió individual.

3/ La capa que menys m’interessa és la que usa l’autor per connectar i fer paral·lelismes entre les dues dinàmiques anteriors. És un recompte acadèmic, ratllant la pedanteria, de les reflexions del François, com a investigador erudit de l’obra de Joris-Karl Huysmans. Durant molts moments del llibre, he dubtat si Huysmans va existir de debò i tot. Recorre les seves obres i força la seva biografia per recolzar-se en ella i en el seu propi procés de conversió, en aquest cas, al cristianisme.

Per últim, prendré nota d’un aspecte més. Una de les crítiques que ha rebut el llibre –i Houellebecq encara deu riure- és que és un llibre misogin i racista. No m’ho ha semblat en absolut. La sàtira amb la que planteja la trama fa que la novel·la adopti postulats masclistes o que reïfiqui característiques ètnico-culturals. Però no crec ni que sigui la postura de l’autor ni és la postura que defensa el llibre. Al contrari, crec que resulta enlluernador la manera en la què mostra aquests estereotips i els desactiva dins el marc de la sàtira global de l’obra. Houellebecq és crític i sarcàstic amb tot. El fet de posar en contacte i equiparar uns costums islàmics masclistes amb la deriva xenòfoba i individualista de la civilització francesa occidental no deixa de ser una forma relativament fina de cagar-se en tot i en tots.