Carmen Sotillo és, possiblement, un dels personatges principals més odiosos i miserables que he trobat mai en tota la literatura que m’ha caigut a les mans. He llegit assassins, adúlters, mentiders, estafadors i criminals de tota mena. Però la Carmen Sotillo, l’esposa del Mario Díez Collado, s’endú la palma. A Cinco horas con Mario, Miguel Delibes construeix una de les personalitats més execrables de la història de la literatura.
“Cinco horas con Mario” és el llarg monòleg que sosté la Carmen Sotillo amb el seu espòs, mort la nit anterior. La novel·la comença amb trenta pàgines introductòries, on veiem, amb imatges fragmentàries, com de close-ups cinematogràfics, la vetlla del mort, fins que tothom marxa i la Carmen es queda sola amb el Mario. I s’acaba amb una dotzena de pàgines més, quan el dia ja comença i venen a endur-se’l per a la missa i el funeral. Entre mig, cinc hores torrencials on la ploma de Delibes no només retrata un personatge, sinó totes les contradiccions d’una època.
L’exercici de Delibes és impecable. Antològic. Original com pocs. Arran de vint-i-vuit cites subratllades a la Bíblia del Mario, la Carmen encadena la seva diatriba. No hi ha ni un punt d’amor ni de nostàlgia en les seves paraules. Ni un gest de compassió. Ni una paraula d’agraïment o de pena. No. Ressentiment, recriminacions, crítiques i odi, un odi desmesurat i despectiu, que no se centrava en un o dos dels trets de caràcter del Mario, sinó en tot ell. Tot el que feia, deia, pensava, sentia o volia, és ridiculitzat per la Carmen. Un arriba a pensar que l’únic que li sap mal a la protagonista, de la mort del Mario, és que no podrà continuar odiant-lo, que no podrà fer-lo pagar per tot el que ella considera que li ha fet.
Delibes ho fa a través d’un estil circular, hipnòtic, de vegades avorrit, sempre col·loquial, repetint i reprenent una vegada i una altra les mateixes anècdotes, els mateixos ressentiments, les mateixes queixes, encadenant-les amb una visió personalíssima de la realitat, on ella mateixa, son pare i sa mare, són absolutes deïtats, mentre que tot el que tocava al Mario (la seva família, la seva feina, les seves inquietuds intel·lectuals, polítiques o morals, els seus passatemps) és menystingut, insultat i ridiculitzat. La visió del món de la Carmen és burgesa, classista, racista, masclista, feixista, frívola i vanitosa, per acumular només alguns adjectius. Va alternant cadascun d’aquests defectes amb una assertivitat i una seguretat d’ella mateixa que resulta desconcertant. És com si tots els cunyats del món s’haguessin concentrat en el cos d’una dona encorbada sobre el cos del seu marit mort. Rere aquesta Carmen, Delibes retrata bona part de la hipocresia d’una època, exposant fins a les vísceres, l’immoral discurs moralitzant del règim franquista.
Delibes aposta per un estil peculiar, que té les seves servituds. Dues-centes cinquanta pàgines de monòleg són dures. I aconseguir reproduir el fil d’un pensament com el de la Carmen, amb les seves circularitats i les seves reiteracions, es pot arribar a fer pesat. Però l’autor ho aconsegueix. Reprodueix un monòleg interior realista i brillant, que avança com en una espiral, ampliant, a cada volta que dona, els detalls de cadascun dels episodis que provoquen el ressentiment de la Carmen. El resultat, tot i que de vegades es fa repetitiu, és més que positiu. És singularíssim. Extraordinari. Fins a convertir-se en una peça imprescindible de la literatura de postguerra.
