No negaré que “La identitat”, de Milan Kundera, té, com a mínim, una cosa bona: és un llibre curt. Si en comptes de 150 pàgines de generosos marges i lletra espaiada, en són 180 de paginat normal, ni me l’acabo. Però com que d’una sentada al vàter m’he pogut ventilar les últimes 40, l’he acabat. I així el puc puntuar, apuntar-ne aquí una dotzena de ratlles i passar al següent.
Dues. Dues coses bones, té. La segona, que és Kundera. No n’havia llegit cap, de Kundera. Ara ja puc tatxar el seu nom de la llista, tot sospitant que, almenys durant un temps, no tindré cap motivació especial per tornar-hi.
Ràpid, un resum! En Jean-Marc i la Chantal són una parella adulta que ha arribat al punt de l’avorriment de l’un per l’altre. No es deuen gaire. No hi ha nens. No hi ha sagraments. No hi ha necessitats. Conviuen, amb un amor del que ja només queda l’embolcall, el costum, la convenció. Són francesos i intel·lectualoides, de manera que no poden ser massa normals ni generar massa empatia amb el lector. Vaja, que tiren a odiosos. A ella la torturen els fogots d’una menopausa incipient. A ell, la inseguretat i la feblesa d’un home que fa massa temps que no pren cap decisió pròpia.
Els personatges entren en una espiral creixentment desconcertant. A mesura que girem pàgines, són més distants, més forçats, més artificials. La trama que primer sembla sobre la relació d’ells dos, després es converteix en un petit vodevil d’unes cartes que amb que s’enganyen l’un a l’altre. I finalment, l’espiral es converteix en un guixot, quan comencem a llegir escenes a les fosques, oníriques i inventades.
Kundera no es molesta en explicar-nos realment què passa. Però els personatges no generen prou empatia per a que el lector ho necessiti. En acabar la trama, em queda el dubte de si sóc jo, que no ho he entès prou bé o que no hi he posat prou atenció. Però els personatges m’han atret tan poc, que no m’importa massa. Next.
