Ja fa algun temps que la major part dels llibres que llegeixo tenen un període pre-lectura. Els identifico i van a parar a una llista. Després potser els trobo en alguna paradeta de segona mà o els compro en alguna llibreria més o menys icònica o m’espero a baixar-los al Kindle. Els llibres fan cua a la meva llista de want-to-read que sol tenir més de cent títols fent una cua anàrquica i capriciosa. El También esto pasará de la Milena Busquets portava a la llista des de desembre de 2017. I el vaig trobar usat fent Sant Jordi, l’any passat. Des d’aleshores, s’espera. Espera el bon moment. I el moment ha estat ara, aquests últims tres o quatre dies que he dedicat a assaborir-lo a petits bocins, a mossos continguts, controlant-me per no empassar-m’ho tot d’un sola glopada, maldant per mastegar-lo poc a poc i extreure-n’hi tot el suc, patint per com de ràpid avançaven les pàgines i què fugaçment s’acabarien. También esto pasará és un espectacle de llibre.

De què va? El llibre és una col·lecció de sensacions, de vivències i confidències, de la Blanca. La Blanca és la Milena. Se’ls ha mort la mare. Una mare enorme, gegantina, d’aquelles que eclipsen totes les branques de l’arbre genealògic. La Blanca perd sa mare després d’una malaltia merdosa d’aquelles que et prenen el cap abans que el cor i el cor abans que la vida. La Blanca/Milena no diu que estigui desorientada. Però hi està. Com una baldufa que porta mesos girant. I quan deixa de fer-ho, res del seu món és prou ferm. I deambula. Dubta. Somia. Folla. Riu. Plora. Lliga. Tremola. Somia. Vol. I dol. I tot li surt tan sense filtres, sense lògica, sense vehemència, que sembla que sigui una frívola.

El llibre va de Cadaqués a Barcelona i torna a Cadaqués. La Cadaqués icònica de la divine gauche barcelonina. Les escenes corals del llibre semblen epílegs descolorits del que podrien haver estat les vetllades de l’anterior generació. Converses d’artistes i proscrits, que han deixat pas a les converses d’una generació posterior desenfocada, vulgaritzada, que s’adona que ha arribat tard al món i que ja no pot fer res més que resignar-s’hi. I divertir-se.

La Blanca es passa el llibre parlant amb sa mare. És un llarg diàleg que segur que va començar abans de la primera pàgina i que s’allargarà fins molt després. Un tros de diàleg. Una recerca sinuosa d’ella mateixa, ara que s’ha quedat sense mare, sense timó, sense paraigües. Quina pel·lícula et queda per davant, quan se’t mor el protagonista principal? La Blanca sembla frívola i capriciosa. Tapa l’angúnia amb sexe i el sexe amb fantasia. Ni vol ni necessita enfrontar-se a cap realitat seriosa. Res és del tot seriós, quan acabes de perdre ta mare, segurament. En el seu camí, en les seves voltes i observacions més o menys lleugeres, brilla la Blanca i ens regala moments antològics i frases brillants. Com quines? Havent-ho llegit en paper és més difícil recuperar-les, però com que he deixat el llibre ple de marquetes i guixots, encara puc apuntar algunes d’aquestes frases que aconsegueixen fer-te pessigolles a l’ànima:

  • Si te gustan las personas, es imposible que no te gusten los perros (55).
  • Nuestro interior acaba atrapándonos siempre. Acabaremos siendo quienes somos, la belleza y la juventud sólo sirven para camuflarnos durante un tiempo (73-74).
  • Todos tenemos paraísos perdidos en los que nunca hemos estado (85).
  • La mayoría de los amores o duran dos meses, o duran toda la vida (89).
  • Somos más las cosas que hemos perdido que las que tenemos (137).

A Goodreads la destrossen. Perquè la mare de la Blanca no té nom. Però la mare de la Milena es deia Esther. Esther Tusquets, per ser més precisos. La gran dama del món editorial barceloní. Però això jo no ho sabia, quan llegia el llibre. I resulta que ha estat millor així. Perquè així et fixes en el llibre i no en les raons ocultes o conspiranòiques que pot haver-hi darrere de tan bones crítiques oficials i una rebuda tan entusiasta per part del món editorial. És molt frustrant pensar que a algú el publiquen no pel què escriu, sinó per qui és. Molt. Potser jo mateix m’hagués llegit el llibre amb un punt de ressentiment, si ho hagués sabut abans. Però sabent-ho després, bona part d’aquestes crítiques em semblen mal enfocades. Al final d’una tirallonga de crítiques a la persona -Milena Busquets Tusquets– més que al llibre, he escrit que:

Pues yo me he leído el libro sin saber quién era la autora y me ha parecido un texto espectacular. Toda esa frivolidad, toda esa dejadez y ese elitismo me transmiten una tristeza preciosa. Que vaya del sexo a la muerte y de la muerte al sexo, sin peajes ni escrúpulos, lo veo como un reflejo del torrente de sensaciones casi salvajes, sin censura, por los que seguramente pasara la autora en el momento de escribirlo, o al imaginarlo (…).

I sí, fa ràbia. Fa ràbia pensar que aquesta filla de mamà, que no deu dedicar-se professionalment a l’escriptura, ajunta poc més de 100 folis i Anagrama li publica. A més, els endogàmics cercles editorials ho reben amb entusiasme i la tradueixen a no sé quants idiomes. Sí, fa ràbia. Però, almenys a mi, me la fa perquè probablement mai seré capaç d’ajuntar poc més de 100 folis i fer-los tocar una melodia tan brillant i commovedora.