Podríem dir que Milton Hatoum ha volgut fer tants homenatges, al seu “Dois irmãos”, que gairebé s’oblida de la trama de la novel·la. Seria exagerat, però com a frase per començar una ressenya no està malament…

El cert és que la història dels “Dois irmãos” que donen títol a la novel·la és només la carcassa d’un llibre treballat i dens, polimorf, que, com la socorregudíssima metàfora de les nines russes, n’amaga moltes més. O potser no, i això és només una forma pedant de parlar del llibre. Sigui com sigui, vegem-les.

Primera nina: “Dois irmãos” són dos germans bessons, Yaqub i Omar, que s’odien a mort. Aquest és el fil conductor del llibre. Hi ha un seguit de fets que poden donar peu a pensar que s’odien perquè un fa ver una cosa o l’altre en va fer una altra. Però no: les creixents rivalitats i agressions que es fan mútuament són conseqüència, i no causa, de la seva divergència. Són dos pols oposats i tots dos són roïns, malèvols i cruels. Omar és impulsiu, agressiu i impacient. Yaqub és fred, silenciós i venjatiu. El seu antagonisme és el motor de la trama, però probablement no és la major força destructora de la història.

Segona nina: la relació entre els pares dels bessons: Zana i Halim. Si Halim representa el poder i la feblesa de l’amor, Zana és la personificació de l’orgull. La relació ha estat desequilibrada des del principi. Ell és un pobre immigrant, mort de gana. Ella, la bella i cobejada filla del propietari d’un restaurant. Ell la sedueix. L’aconsegueix enamorar i viu feliç mentre la té només per a ell. Però això no és suficient i, com el mateix Halim anticipa, l’arribada dels fills trencarà aquest equilibri. Zana serà cada cop més mare i menys esposa. I serà mare una mare parcial, capriciosa i egoista. Fins el punt de ser ella, en realitat, la causa motora de l’antagonisme entre els fills i, probablement, la màxima culpable de la progressiva i inexorable caiguda en desgràcia de tota la família.

Tercera nina: la xarxa de víctimes. Si bé Halim podria estar aquí també, rere el nucli que formen mare i bessons, es dibuixa un cercle de personatges que patiran les conseqüències del poder destructor del triangle principal. Rânia, la germana invisible i generosa. Domingas, la índia orfe que incorporen a la família per fer de criada. Nael, el fill que té Domingas després que –spoiler’s alert- un dels bessons la violés. La xarxa de víctimes pot ampliar-se a la veïna convertida en esposa de Yaqub, que no torna a la ciutat. O amb les parelles d’Omar a les que sa mare, la Zana, fulmina. O amb els amics i socis que apareixen i desapareixen per arrossegar l’Omar cap a diferents situacions. El contrast entre el triangle de malfactors protagonistes i la colla de víctimes és extremat. Aquestes víctimes, però, mai mostren prou força ni prou caràcter per deixar enrere el seu rol secundari. I potser per això, ells també són culpables.

Quarta nina: la família. Hatoum edifica una mena de Buddenbrooks de Mann-aus. D’alguna forma, aquest organisme supraindividual que és la família extensa de Zana i Halim, és un petit miracle. Aconsegueix condensar-se i reunir, amb força, tot un seguit de personatges. L’ésser batega i creix. S’enforteix. És envejat. Però el miracle es deteriora. La humitat de Manaus el podreix per dins. I la família es dispersa i s’extingeix, sense deixar rastre de les promeses i l’optimisme amb què va créixer.

Cinquena nina: Manaus. La ciutat de Manaus (on va néixer Hatoum pocs anys després de l’inicia de la trama de la novel·la) és un protagonista potent de la història. Un protagonista omnipresent, que es dibuixa amb força a la imaginació del lector. Almenys, d’aquest lector. Un s’imagina una ciutat humida i desendreçada, aixecada al voltant del riu, de forma més o menys accidental, creixent ràpidament sense que els protagonistes puguin ni oposar-s’hi, ni adaptar-s’hi. Un s’imagina els eterns dies de pluja, les olors penetrants, els carrers plens de fang, insectes i putes. Hatoum ha volgut que Manaus fos la protagonista discreta del llibre i no ho ha aconseguit: no és discreta.

I sisena nina: el context. La novel·la té un moment i un lloc molt peculiars. I Hatoum aconsegueix que la perspectiva personal i familiar prevalgui sempre per sobre de notícies. De forma molt versemblant, deixa pinzellades sobre el que podia estar passant a Europa, al Líban, a Rio o a Brasília. Militars. Immigrants. Indis. Comerciants. Especuladors. Fruit també del moment i el lloc, apareix la intensa presència de l’àrab i l’origen libanès de part dels protagonistes, que Hatoum rescata de la seva infància i que constitueixen un discret testimoni de la immigració. Tot aquest context que va filtrant-se dins la trama, com l’aigua de la pluja penetra sostres i parets de la vella casa de la Zana és un petit tresor que enriqueix el llibre.

I com que amb sis nines ja n’hi ha prou, deixo aquí la ressenya pensant, després d’escriure-la, que el llibre m’ha agradat. M’ha agradat haver-lo llegit més que no pas llegir-lo. Potser li costava arrencar. Potser hi havia molt lèxic que se m’entravessava. Potser els personatges són poc creïbles, massa exagerats i forçats. Però tanta nina, tanta història, tant Brasil i tant Manaus també m’han reblanit, m’han penetrat i n’he quedat impregnat.