Tenia pendent tastar alguna cosa de la Natalia Ginzburg. En un any amb tantes lectures italianes, semblava que em venia més rodat que mai. Dubto entre “Léxico familiar” i “Querido Miguel”. Trio aquesta última sense pensar-hi massa. “Gènere epistolar”, veig, quan l’enceto. Em fa mandra fer-me enrere però temo penedir-me’n. Gènere epistolar? Qui fa novel·les en gènere epistolar? Va, donem-li una oportunitat.

A les novel·les epistolars, el protagonisme del registre és tan determinant, que sovint costar parlar de la novel·la sense fixar-se en altres aspectes de l’obra. No crec que ho aconsegueixi en aquestes línies, perquè tot acaba venint-ne i tornant-ne, del tipus de format narratiu que tria Ginzburg.

Si una novel·la epistolar ja és un repte, fer-la coral, creuant cartes de més de mitja dotzena de personatges, és un desafiament encara més gran. Diferenciar personatges des d’un gènere narratiu més convencional sempre té la seva dificultat. Fer-ho a base de cartes em sembla encara més complicat. Ginzburg ho aconsegueix amb una subtilesa meravellosa: el registre, les paraules, l’entonació i la idiosincràsia de cadascun dels personatges es filtra a través de les seves cartes, predominantment curtes, àgils i costumistes. Especialment brillant és la personalitat que aconsegueix dibuixar per a l’Adriana, la mare del Michele i potser la protagonista central de la novel·la. També destaca el registre que empra la Mara, el personatge més diferent de tots els que ens passen per davant. Tots, però, especialment els que tenen més pàgines, aconsegueixen transmetre un caràcter i una mirada cap a les coses prou individualitzada.

La trama és simple. Més que una trama, el que hi ha és una mirada a un determinat grup social, posant el focus en una família romana contemporània relativament benestant i les seves tribulacions quotidianes. No puc deixar d’imaginar-me’ls molt propers als personatges de Els indiferents d’Alberto Moravia, amb qui començava aquest periple de literatura italiana de 2021. La mateixa mirada al món, entre cínica i desgastada. La mateixa actitud davant la vida, a mig camí entre la capitulació i la queixa. Un posat entre refinat i derrotat. Gent per a la qual el passat té millor pronòstic que el futur. No puc evitar-ho: m’encanta.

Aquest grup, aquesta família compacta i mal avinguda, transita per la novel·la de forma trista i lineal. Pel camí, contacten amb individus de fora del seu perímetre social i moral: una noia pobra, humil i desvergonyida que salpebra les seves converses; un noi pretesament homosexual que peca especialment de ser especialment amable; algun activista; alguna noia estrangera… tot, és cert, ve de la mà del Miguel. Potser sí que és ell el protagonista central de l’obra: és qui els obliga a sortir del niu, a barrejar-se amb els altres. Un no pot deixar de pensar que, amb la seva absència, les vides de la resta de la família -i les seves cartes- deixaran de ser tan entretingudes.

Proper Guinzburg: Léxico familiar.