Nick Hornby: Fever pitch (Fiebre en las gradas)

M’agrada molt Nick Hornby. Em va sorprendre About a Boy i va ser un dels primers llibres que em van mostrar, a la pràctica, que podia llegir en anglès millor del que m’imaginava. I High Fidelity és un llibre enorme que segurament tornaré a llegir en algun moment del futur i que si hagués llegit amb un llapis a la mà tindria més línies subratllades que línies netes.

Fever pitch feia algunes setmanes que estava a una balda, esperant-me. No m’havia calgut pensar-m’ho gaire, quan el vaig encarregar a Amazon. Tard o d’hora, m’ho acabaré llegint tot, de Hornby, així que tot era una qüestió de calendari, de dosificació. Una aposta segura. Quina novel·la de Hornby pot arribar a no agradar-me?

Primer error: Fever pitch no és una novel·la. És la biografia d’un “fan” d’un equip de futbol. De fet, és la seva autobiografia com a fan de l’Arsenal. Si High Fidelity és una novel·la on beu d’una de les seves passions, la música, Fever pitch és l’anàlisi i expectoració de la seva principal obsessió: el futbol. Més que el futbol: l’Arsenal. Així la descriu, com a una obsessió personal, que travessa la seva vida, li dóna forma i la condiciona radicalment.

Segon error: amb aquests ingredients, podria semblar un llibre tancat en ell mateix, un catàleg de manies íntimes i intransferibles, un exercici de solipsisme egocèntric pesat i repetitiu. I no, no és així. No és així perquè la seva obsessió resulta que és la meva. I, em temo, la de molts altres milers de persones, majoritàriament homes, per als que, també, el futbol és molt més important del que, aparentment, hauria de ser. Sense que tinguem la capacitat, la voluntat o la necessitat d’analitzar-ho i expectorar-ho. Per a això, acabo de descobrir que, aquests milers de persones i jo, ja tenim el Fever pitch.

Fever pitch és una expectoració sense complexos. De cap mena. No fa concessions al lector. Tot i que, evidentment, intenta explicar-se bé, el llibre no té res a veure amb altres llibres d’ell on la forma, l’enginy, els jocs de paraules i l’estructura busquen la connexió amb el lector. Aquí no. Aquí és el seu recompte, la seva recol·lecció, tal com raja. Des del 14 de setembre de 1968 fins a l’11 de gener de 1992. Gairebé vint-i-quatre anys d’obsessió sense símptomes de remissió. Explicats record a record. Partit a partit. Amb centenars de noms de jugadors, i resultats. Hornby no necessita intentar mostrar autenticitat en aquest relat: només amb la profusió de noms, llocs i gols, ja demostra que és un autèntic obsés del joc. Que és cert que el ser cervell ha dedicat una quantitat desmesurada de temps i energia a quelcom que pot semblar tant absurd com vint-i-dos homes perseguint una pilota en calçotets. Amb tant detall i tan poca concessió al lector no-futbolero, no m’estranya que alguns excel·lents lectors abandonin el llibre abans d’arribar a la meitat.

Potser aquest és el punt fluix –deliberat?- del llibre: que no fa concessions. No intenta eixamplar la seva base de lectors. No és un llibre per a no-fans. Com a molt, com que després Hornby s’ha fet famós, pot interessar a gent que vulgui conèixer la seva figura. Però sense això, és un llibre per a fans. Obsessos. Malalts, de diferents graus de gravetat, però malalts. El llibre no fa pauses. No té més ritme que el que marca el metrònom del calendari, de les temporades, dels títols, dels fitxatges. Amb aquestes condicions, resulta difícil entendre com és que n’ha venut més d’un milió d’exemplars, d’aquest llibre. Es fa complicat pensar que aquest va ser el seu primer llibre d’èxit. Però va ser així. I això deu voler dir que l’obsessió personal de la que parla, té molt d’obsessió col·lectiva. I està descrita amb tanta honestedat i sense complexos, que connecta. Almenys, connecta amb mi.

Hi ha una màxima que travessa el llibre: que la connexió entre futbol i vida real no només existeix, sinó que és íntima i freqüent. Hornby és un obsés de l’Arsenal en un grau molt superior al que jo ho sóc de la Real. Ni els seus contextos vitals, ni culturals ni futbolers són els mateixos que els meus. I no obstant, hi ha un seguit de situacions, connexions i anècdotes que podria subscriure sense canviar-ne una coma. I tot un seguit d’altres situacions que, sent meves i diferents a les seves, formen part del mateix gènere, de la mateixa literatura. O no vaig recórrer mig Porto Alegre, per exemple, un dia plujós de 1998, buscant un bar on veure un insignificant Real Sociedad – Deportivo de la Coruña? I ho vaig escriure? I ho vaig acabar esborrant d’un projecte de novel·la perquè, d’alguna manera, semblava poc literari, massa anecdòtic? No, jo no he anat a Atotxa des dels 11 anys, com ell anava a Highbury. Però fins i tot des de més jove he estat perseguint les engrunes informatives de qualsevol cosa que m’hi apropés. Si Hornby és fan d’un equip antipàtic (almenys, antipàtic fins poc després d’acabar el seu llibre), jo sóc fan d’un equip perifèric, secundari. I el mèrit per seguir-lo és diferent del seu. Recordo vívidament les tardes de diumenge de transistor i galetes maria untades de nocilla, esperant qualsevol frase del partit que jugués la Real. No tindria ni dotze anys. Com tampoc els tindria quan feia rebotar una pilota de tennis contra els esglaons de l’escala, fantasiejant que si aconseguia fer-la pujar prou esglaons, ordenadament, allò conduiria a una victòria gloriosa de la Real, amb gols dels meus jugadors favorits. Arkonada, Celayeta, Górriz, Kortabarría…

Tercer error: això no és una ressenya. O sí. Però també se suposava que el Fever pitch era una novel·la, així que no em sap greu que també la seva ressenya prengui un to proustià de magdalena sucada en oli. No vindrà d’aquí. Tampoc arriba gaire gent, aquí, que pugui tenir-m’ho en compte. Així que si per parlar de la crònica de vint-i-quatre anys de seguiment obsessiu i irracional de Hornby per l’Arsenal he de tirar dels meus trenta-dos anys de seguiment obsessiu i irracional de la Real, crec que és adequat.

Però parlem del llibre. Ni que sigui per cobrir l’expedient. Ni que sigui per recordar-lo, d’aquí alguns anys. M’encanta la idea de la connexió entre futbol i vida. La vida s’explica en futbol. I el futbol explica la vida. Al llibre de Hornby, aquesta sintonia es converteix en malaltissa: els anys de depressió d’ell coincideixen amb anys de pèssims resultats de l’equip. La seva vida personal i familiar estan marcades per l’Arsenal. Les seves eleccions professionals, les seves relacions socials i la seva vida de parella, també. Futbol és vida i vida és futbol. En un moment diu que “el futbol no és una forma d’escapament, ni un tipus d’entreteniment, sinó una versió diferent del món” és claríssima. El futbol no és una metàfora. És una narrativa completa. La millor de totes elles. La més imprevisible. La més incontrolable. Especialment per a ell, que segueix un equip que pot guanyar campionats en una lliga/competició on no sempre guanyen els mateixos.

I, per últim, m’agrada que el llibre, tot i que tingui forma de confessió i tingui molt d’autocrítica, no sigui, en cap moment, un exercici de penediment. Sí que lamenta situacions. Sí que especula en haver estat una persona diferent, lliure d’aquesta obsessió. Però en cap moment el lament o l’especulació s’articulen en forma de desitjos reals. Hornby no canviaria per res la seva relació amb l’Arsenal. No podria. Perquè, en realitat, no hi ha Hornby sense la seva relació amb l’Arsenal.