Nick Hornby és un best-seller. Sap que ho és. Imagino que hi ha dos tipus de best-sellers. Els que ho exploten fent sempre el mateix. I gent com Hornby, que va evolucionant i fent coses que li interessen. A “How to be good”, Hornby fa una novel·la singular, no tan digerible com les seves obres més famoses i preparades per a convertir-se en comèdies romàntiques. Aprofita que és qui és per escriure el que vol.
“How to be good” és una novel·la trista. Posa la lupa sobre una família convencional i comparable a qualsevol família del meu voltant. I l’anàlisi revela baralles, incomprensió, egoisme, desorientació, crueltat, menyspreu, ressentiment i un profund disgust per ells mateixos que tenen els dos personatges principals. Aquest no és el punt de partida. Aquesta és la novel·la. De forma potser un pèl massa repetitiva. Però això és el que hi ha a les pàgines de Hornby: una crònica del desencant congènit d’una generació a la que mai van explicar-los que calia fer un cop assolits els objectius vitals que figuraven al full de ruta.
La Kate és metgessa. Ella és la protagonista principal de l’obra, escrita en primera persona. En David escriu copy publicitari des de casa, treballa en una novel·la i té una columna sarcàstica a un periòdic local. Tenen dos nens. El llibre comença amb brillantor: un primer episodi ràpid i enginyós ens presenta una dona que té un amant, que ha demanat el divorci al seu home i que ho ha fet gairebé sense voler. El matrimoni se’ns presenta com a acabat. Es maltracten constantment. L’aventura d’ella no és vista (per la narradora, ella mateixa) com a gaire més que una conseqüència i, com a tal, disculpable.
En aquest punt, la novel·la fa un gir. En David, exemple d’home cruel i odiós, es transforma en bona persona. Hi ha un punt màgic. Apareix un guru, un sanador, que serveix de palanca de canvi al David. La transformació és estranya. Poc creïble. L’aparició del guru, un tal DJ GoodNews ho sacseja tot. La dinàmica familiar. La relació de parella. I, en última instància, la pròpia moral de la Kate. Els intents de canviar les coses i fer un món millor que protagonitzen GoodNews i el David són tan excèntrics com utòpics. Distorsionen les creences i les inèrcies d’una família-tipus i d’un barri-tipus. Amb un èxit discret, és cert, però suficient com per a que valgui la pena.
En última instància, una de les coses que planteja el llibre és què vol dir ser una bona persona dins els contextos urbans, laborals i culturals contemporanis. Fins a quin punt vivim d’esquenes a tot, amb l’excusa de què tot és ja prou complicat? De quina manera aquest egoisme costumari acaba infectant també les nostres relacions familiars? Què passa quan la vida ens porta a la maduresa i no queden somnis per assolir? Què n’hem de fer de tota la ironia, de tot el sarcasme i el cinisme que ens hem entrenat per interpretar?
Hornby és una mena de referent per a les comèdies romàntiques. Només amb “High Fidelity” ja té guanyat el podi de la categoria. “About a boy” també entraria en la mateixa carpeta. Però “How to Be Good” no és així. No té res de comèdia. No té res de romàntic. Té el necessari punt costumista per a fer-se’ns molt proper. Està salpebrat de situacions insòlites, observacions punyents i comentaris enginyosos. Però en la seva acidesa hi ha una mirada tan realista que, de vegades, incomoda. Potser aquest text no té el ritme de les seves obres més cèlebres. No sé si una lectora femenina trobarà creïbles les reflexions, motivacions i comportament de la Kate. No sé exactament què pretén l’autor amb el final que construeix, estranyament desmanegat. Però, sigui com sigui, el balanç global és original, positiu i memorable.
