Fa pocs dies, algú em diferenciava els autors que tenen una veu pròpia dels que, simplement, no la tenen. No sé si la distinció és fàcil de fer. En tot cas, Noah Cicero té veu pròpia. A The Human War, com a Best Behavior, la veu pròpia de Cicero té tan protagonisme, tanta força, que ho col·lapsa tot.

Hi ha veus pròpies engolades. Veus pròpies autosatisfetes, orgulloses, rebuscades i ampul·loses. Veus contentíssimes d’haver-se conegut. La de Cicero no és així. És un torrent de veu insolent i desestructurat, que un no sap ni d’on ve ni cap a on va. Probablement, tampoc l’autor ho sap. Autor i lector ens trobem sepultats per una espiral de paraules que t’arrosseguen.

És difícil resistir-s’hi, perquè la narrativa té un ritme magnètic. Però, alhora, també és fàcil lliurar-s’hi, perquè la veu de Cicero no va enlloc. No té conseqüències. No hi ha trama. No hi ha història. No hi ha nus ni desenllaç. Assistim, com a Best Behavior, a un fragment de vida de l’autor. Escoltem un bocí del seu pensament. És un pensament tan hipnòtic com estèril. Una veu forta com una pluja d’estiu, que no et deixa indiferent, però de la que al cap d’una estona, ja te n’has eixugat i gairebé oblidat.

De què parla Cicero? En aquest cas, de la guerra. D’una Human War, que és, en realitat, una guerra inhumana i incomprensible. De la guerra que Bush ha decidit iniciar com a represàlia per l’atac a les Torres Bessones. El protagonista es mira, perplex, les hores prèvies a l’inici dels bombardejos. No ho entén. No ho tolera. No ho vol. I no té forma d’oposar-s’hi. Transita. De casa a casa de la mena de nòvia que té. D’allí, al bar d’striptease. Converses desenfocades. Absurdes. Que tracten de la vida, de la guerra i del no res. Sense fons. Sense coneixement. Però amb la clarividència de les converses sense madurar, sense pensar, que no transmeten res d’important i, precisament per això, resulten extremadament realistes. La gravetat del moment queda contrastada amb la indefensió dels humans per fer-hi res al respecte.

El llibre es tan curt que, per fer una mica més de munt, es complementa amb un parell d’històries curtes que repeteixen el mateix patró. Són altres personatges. Són com assajos de les veus que veiem a la història més llarga. Converses de manicomi (literalment). El mateix Cicero. El mateix murmuri inconsistent i inconseqüent.

El llibre sembla poqueta cosa. Deixa un regust de peça menor. De preparació o d’esborrany. Però té una veu pròpia potent, singular i interessant de la que seguiré pendent.