Rodalies i altres llocs des d’on escriure

A una entrevista radiofònica d’una emissora de Formentera surt el tema dels llocs on s’ha escrit El Futur no és el que era. Quins són els escenaris que hi ha fora d’escena? Quin és l’univers que envolta l’univers del Kai, la Francina, l’Helena o el Jep?

Imagino que el més habitual en un escriptor endreçat i metòdic és tenir un lloc endreçat i metòdic on ajuntar paraules de forma endreçada i metòdica. Un escriptori, una lampareta i una estufa per conjugar el scribo ergo sum. No és el meu cas. Jo soc un escriptor peripatètic. Com que m’agrada escriure, m’agrada trobar llocs on escriure. Fer que contingut (escriure) i continent (lloc) siguin un tot, una experiència completa.

Probablement tres quartes parts del temps que he dedicat a El Futur no és el que era han estat en moviment. Assegut com ara mateix, quan escric aquestes línies. Al tren de rodalies, fent el trajecte del Maresme, que em porta cada dia de casa a la feina i de la feina a casa. Assegut com ara mateix, en un dels seients perpendiculars a la marxa, procurant seure cara al mar, amb les oïdes segellades per uns auriculars oclusius on, ara mateix, Pulp lloa les meravelles de la Common People sense que jo hi presti atenció. Envoltat de gent que no miro, com l’home de la meva esquerra, que llegeix una revista local, o la dona de la meva dreta, que tanca els ulls mirant d’esgarrapar-li uns quants minuts de son al trajecte. Algun cop penso que tots ells podrien ser personatges d’una novel·la. Però jo ja n’estava fent una. I em devia als meus personatges, i no a aquests. Almenys no encara.

Rodalies i la seva extensió, molts matins, que era el Cafè de l’estació de Plaça Catalunya. Especialment abans que el reformessin, fa poc més d’un any. Un cafè sol. Recuperar els auriculars. Que soni Island in the sun de Weezer i jo tampoc li presti atenció. Que més personatges anònims passin de llarg de les meves pàgines mentre teclejo i assaboreixo el moment.

Vaig sospesar dedicar el llibre al Rodalies. Rodalies i els seus trajectes. Rodalies i els seus retards, que no només jo no maleïa, sinó que molts cops agraïa. Què pot ser millor que allargar els cinquanta minuts de concentració i immersió escriptora deu o quinze o vint minuts més? Aprofitar l’embranzida. Fer dues o tres braçades més, dues o tres línies més. Però no, no li dedico perquè vaig pensar que no s’entendria, que semblaria una conya. I perquè vaig pensar en una de millor, també, és clar.

Però no només de Rodalies viuen el Kai, la Francina, l’Helena i el Jep. Han crescut al Rebost de l’àvia i a l’Infinit d’Arenys de Munt, al Kosmo, el Mixto i algun Cafè & Té de Barcelona, o a Les Dàlies, Can Cosmi o Ca n’Anneta d’Eivissa. A incomptables cafeteries quan podia robar-li trenta minuts al dia. A mitja dotzena de bars i graderies de pavellons de hoquei i patinatge, mentre les meves filles entrenaven o esperaven torn per competir. Sí, potser té un punt friqui, obrir la motxilla, desplegar el portàtil, enroscar-se els auriculars i posar-se a escriure a la darrera filera de seients de la pista poliesportiva de Sant Feliu de Codines, però m’encanta.

També hi ha llocs icònics. L’Hotel Milà, d’Encamp, on vaig donar-li el punt i final per primer cop, n’és un i ja n’he parlat en un altre post. La guingueta Kai’s de Canet de Mar n’és un altre. Canet de Mar és el poble que jo voldria ser si jo fos un poble. I allà, a pocs metres de l’estació de tren, amb les espatlles guardades per la immensa Rodalera, s’escampen els pals, les cadires, les hamaques i les carpes del Kai’s. “El personatge es diu així per aquest bar?”, em van preguntar un cop. Vaig dir que no, però qui podria estar-ne segur? Potser la suggestió de veure el bar, mesos o anys abans de començar a descriure’l, va batejar el personatge. O potser el temps és circular i els universos paral·lels i va ser el personatge, el que va posar-li nom al bar. O, per què no, potser el Kai va sortir de les meves pàgines, va plegar de l’agència de màrqueting digital on el vaig condemnar a treballar i va obrir un bar protegit per l’ombra de la Rodalera de Canet de Mar. Entre els seus clients, de tant en tant, segurament hi apareixia un paio alt, miop i amb poc cabell, que es posava I think I’m paranoid de Garbage als cascos per no deixar-se distreure per altres clients i aspirants a personatge, i escrivia sobre un futur que no era el que era.

Falta un escenari, però. A La Concha no hi vaig arribar a escriure mai. Suposo que m’ho reservo. Ai de la nostra vida, quan no ens hi quedin casualitats per provocar.