Fa temps que tenia “Cuarteles de invierno”, de l’Osvaldo Soriano, a la llista de pendents. Me’ls dosifico, els Sorianos. Però era una bona opció per tancar l’any i assegurar la “reading challenge” 2021 de Goodreads.
Com que dedico poc temps a saber de què van els llibres quan els començo, va resultar una sorpresa veure que Soriano tria ubicar la trama a Colonia Vela, el poble imaginari on ja va situar la seva anterior “No habrá más penas ni olvido”. No la tinc prou fresca, a nivell de detalls, però no m’estranyaria que fins i tot algun dels personatges secundaris de totes dues novel·les fossin els mateixos, donant-li una continuïtat divertida al tema.
Si “No habrá más penas ni olvido” era una sàtira esbojarrada del peronisme passada pel tamís d’un poble d’interior; “Cuarteles de invierno” és una crítica més seca, més realista, de l’Argentina de l’última dictadura militar.
Tornem a Colonia Vela. És festa local i les autoritats volen una celebració com Déu mana. Per aconseguir-ho, fan venir Andrés Galván, un cantant de tangos de capa caiguda i Tony Rocha, un boxejador a punt de retirar-se. Els dos personatges són molt diferents, però la novel·la els uneix. Galván té un punt idealista i rebel que el condemna a la misèria. És la seva forma de protestar -inútilment- contra el món que l’envolta i contra l’Argentina dels militars. Rocha és més infantil i sovint sembla que no s’estigui assabentant del que passa al seu voltant.
Soriano fa novel·les on passen moltes coses. El ritme d’aquesta no arriba al paroxisme de l’anterior, però tot i això l’argument i les anades i vingudes dels personatges -especialment Galván- són constants i gairebé vodevilescos. A vegades cal tornar enrere i rellegir tot un paràgraf per saber exactament què li ha passat a cadascú. Els capitostos del poble, que no deixen de ser una còpia barata dels que comanden el país, de seguida marquen les normes. En aquesta Argentina en miniatura que és Colonia Vela, tots sabem qui guanya. Les peripècies de Galván i Rocha són la crònica d’una derrota anunciada. Colonia Vela és una trampa que només pots sobreviure si combregues, obeeixes i t’agenolles. Els protagonistes en surten malparats, però vius. Com els milers d’exiliats de la dictadura, dels quals Osvaldo Soriano només n’és un exemple.
Aquests “Cuarteles de invierno” destil·len tristesa. Probablement per això a Soriano li surt una novel·la més tradicional. Aquí ja no hi ha paròdia ni sàtira. Del peronisme -especialment del darrer peronisme- se’n pot fer broma. Però d’això, d’aquesta dictadura, ja no. Possiblement, ja no li surt. Argentina i la Colonia Vela que Soriano contempla des de l’exili estan presoneres. Els dolents han guanyat i la resistència, a deu mil quilòmetres de distància, no és més que una pataleta. Amagat als “Cuarteles de invierno” que són l’exili, Soriano s’imagina aquests seus alter egos derrotats, enganyats i apallissats.
Globalment, la novel·la m’ha agradat. Els personatges, encara que pintats a traç gruixut i poc curós, m’han aconseguit transmetre la seva mirada i un cert deix de tendresa. El microcosmos del poble fantasma de Soriano també em captiva. I el ritme, que aquí és una mica més digerible, també em funciona més que a l’anterior. Potser és que els escriptors tristos escriuen millor.
