Vodevil. Xarlotada. Disbauxa. Absurd. Trepidant. Esbojarrat. Sis paraules per definir “Triste, solitario y final”, d’Osvaldo Soriano. Diuen que Soriano era un catxondo. Probablement sigui cert. Devia riure molt, escrivint aquest llibre. Cada nova escena és un pas més dins una trama tan poètica com inversemblant.
Soriano no es doblega a cap convenció. Cap personatge és seu. En la tria que en fa un ja veu que “Triste, solitario y final” és una provocació. Un projecte molt seriós de novel·la delirant. Els principals són una parella pròpia d’una comèdia de Billy Wilder. D’una banda, Philip Marlowe, que l’autor recupera de les novel·les de Chandler i el tracta amb un respecte gairebé canònic. D’una altra banda, Osvaldo Soriano, convertit en protagonista i descrit sempre en tercera persona, com si fos un personatge més, com si no hi hagués cap relació entre l’autor i el personatge. Junts, conformen una parella entranyable de perdedors vocacionals, colpejats, maltractats, pudents i venjatius.
L’origen de la trama ens proporciona una altra figura que s’hi complementa molt bé: Stan Laurel, el flaco de “El Gordo y el Flaco”. Un altre perdedor miserable i amargat. La història té dos temps en forma de pròleg i un tercer on passa l’acció. El primer pròleg ens situa Laurel i Chaplin creuant l’Atlàntic i arribant a Nova York des d’Anglaterra, deixant enrere una carrera com a còmics al Regne Unit. Chaplin està segur que es menjarà el món. Laurel no. El segon pròleg és un salt endavant de quaranta anys. Laurel vol contractar Marlowe per a que esbrini perquè ningú el vol contractar, ja. Acaben prenent-se un gimlet a una cocteleria, en un petit homenatge estètic a les novel·les de Chandler.
I després, l’acció principal que ocupa tres quartes parts de la novel·la: Marlowe i Soriano es troben al cementiri, davant la tomba de Laurel, quinze anys després de l’escena anterior. Soriano vol saber més de Laurel perquè n’està escrivint un llibre. Marlowe, trist, solitari i crepuscular, decideix ajudar-lo, acompanyar-lo i accelerar-lo. D’aquí endavant, se succeeixen escenes inversemblants, còmiques i atropellades. Baralles, cops, pistoles, trets, fugides, persecucions i xocs. Diàlegs sense cap ni peus. La barrera de l’idioma generant situacions ridícules. John Wayne. Dean Martin. James Steward. Jane Fonda. Jerry Lewis. Dick van Dyke. Mia Farrow. Hippies. Taxistes cecs. Policies de fireta. Soriano transformat en delinqüent. Marlowe, en goril·la. Tot plegat, en un circ.
Busquen sentit, busquen justícia, busquen revenja. Pel camí, però, troben poc més que un company. Una novel·la estranya, enginyosa i amb meravellós regust tanguero, melancòlic i absurd. Que seria un títol alternatiu perfectament vàlid.
