Leviathan és el meu segon Paul Auster, després de The Brooklyn Follies. I em produeix la mateixa sensació: un llibre cosit, curosament embastat, on les històries s’empelten de forma precisa i lineal, sense conduir necessàriament enlloc. Però fent-ho meravellosament.
Si puc generalitzar -després d’haver llegit només dos llibres seus-, diré que llegir a Paul Auster és com passejar. Passeges quan camines pel gust de caminar, sense que el objectiu sigui arribar a cap destí, fixant-te en els detalls amb una altra mirada, més atenta i més sorpresa, assaborint el camí. La literatura d’Auster és així: un passeig per històries, personatges, situacions i sensacions quotidianes i extraordinàries, properes i llunyanes. És com fixar-se per primer cop en l’arbre vora el que passes gairebé cada dia.
Leviathan comença amb una mort. La mort accidental de Benjamin Sachs. L’explica el Peter Aaron. El nom del Peter Aaron s’oblida fàcilment, perquè el lector de seguida associa aquesta veu del narrador al propi Paul Auster. Tant el Benjamin com el Peter/Paul són escriptors. Sachs té un punt genial, genuí i indomable. Aaron és més constant i menys heroic. Evidentment, la història que val la pena explicar és la de Sachs.
Sachs mor quan estava manipulant una bomba i aquesta esclata accidentalment, matant-lo. Una notícia escabrosa més de les que omplen les seccions de successos de qualsevol diari. Només Aaron sap que el mort que descriu aquella notícia és la del seu amic. Ell és l’únic que està realment al cas de la deriva que ha pres la vida del seu amic. Leviathan representa que és la novel·la que escriu Aaron sobre la vida i el camí que condueix Sachs des d’un bar qualsevol on es coneixen per casualitat a un carretera de qualsevol on mor, també per casualitat. No obstant, en la ploma d’Auster, les casualitats no passen per casualitat. Aaron i Sachs estaven tan condemnats a trobar-se en aquell bar com Sachs estava condemnat a volar en mil bocinets. Tots els passos que fan els personatges estan lligats. Repeteixo: cosits, empeltats, íntimament emparentats.
Aquesta és la singularitat i el que més em crida l’atenció de la novel·la d’Auster: la forma com lliga cada escena, cada fase, cada episodi de les vides d’Aaron, Sachs i els secundaris que els acompanyen en el camí. Tots són esglaons necessaris per pujar escala amunt. Tots amb la seva història, amb la seva peculiaritat. Tots esfèrics i polièdrics. Tots complets i imperfectes. Els personatges d’Auster recorden als del millor Irving, sense la seva capa d’ironia. O als de Franzen, sense el seu cinisme. Auster els retrata d’una forma més naturalista, com si pintés els objectes d’un bodegó i només ell fos capaç de veure’ls en tot el seu detall, en tota la seva singularitat, sense projectar-hi cap moralitat ni judici de valor.
De fet, és aquesta capacitat narrativa, aquest estil aparentment maldestre, el que fa especial el llibre. Al final, entre els escriptors Aaron i Sachs, el que veritablement brilla i els eclipsa, és Auster. Auster és el veritable escriptor protagonista de Leviathan, fent-se present a través de les històries d’ells dos, i de la Fanny i la Maria i la Lillian. Continuarem llegint-lo.
